BEGOÑA SERRA. CONCIENCIA INTEGRAL

ACTIVITAT

2011-11-29T20:22:00.001+01:00

VII FÒRUM CONTRA LES VIOLÈNCIES DE GÈNERE

Amb motiu del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere ha organitzat el VII Fòrum els dies 17, 18 i 19 de novembre a la Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Com cada any, s'han organitzat aquest Fòrum concebut com un espai de reflexió al voltant de la violència de gènere per tal de sensibilitzar i concienciar a la població sobre aquesta greu xacra social. Han estat tres dies intensos, plens de diverses activitats: tallers, conferències, taules rodones on compartir experiències...

El divendres al matí va estar destinat a treballar amb els institus de secundària. Els i les alumnes que van assistir al taller que en Juan Bustamante i jo mateixa els vam donar sota el títol Com tenir bon rotllo amb la parella van reflexionar sobre el concepte que tant ells i elles tenien sobre el què és l'amor romàntic i els indicadors d'una relació abusiva.

Tot seguit i mitjançant tècniques de role-playing, se'ls va plantejar unes escenes en les quals hi havia maltractament, per tal de que, des de la vivència, poguession trobar maneres de relacionar-se més respectuoses i igualitàries.

La valoració per part de les i dels alumnes va ser molt positiva, i una vegada més, van comentar la necessitat de que aquestes activitats no fossin quelcom puntual, sinó que es dediqués més temps en els centres educatius per tal de poder aprofundir en aquests aspectes de la relació de parella i treballar l'autoconeixement, l'autoestima, el respecte, l'empatia, l'assertivitat i el diàleg.

El dissabte al matí, vam fer un taller pels adults amb el títol M'estimo? T'estimes? Ens estimem? en el que amb activitats molt vivencials, vam treballar la mirada que tenim cap a nosaltres mateixos i els aspectes que projectem en els altres i com tot el que ens és propi condiciona la nostra mirada vers la violència de gènere i com ens posicionem davant d'ella.

Va ser un taller amb molta assistència, en el que es va fer un treball d'introspecció i de connexió amb un mateix que, segons valoració de les participants, va ser molt enriquidor.

Els talleristes valorem molt positivament l'activitat i una vegada més constatem la nul·la afluència d'homes a aquest tipus de tallers i, des d'aquí, fem una crida als homes per tal de que no només s'impliquin en la lluita contra la violència de gènere, sinó també en el seu propi procés i desenvolupament personal.

ACTIVIDAD

2011-11-29T20:16:00.001+01:00

VALORACIÓDELTALLER“QUÈESTEMENSENYANTQUANNOESTEMEDUCANT”REALITZATAL'AMPACEIPGIROI DE LA GARRIGA

INTRODUCCIÓ

Elpassatdissabte12denovembre,apeticiódel'AMPAdelCEIPGIROIvaigrealitzaruntallerdedueshores(de10a12hores)pertald'analitzarquinessónlesproblemàtiquesmésfreqüentsamblesqueestrobenelsparesilesmaresenl'educaciódelseusfillsifilles,totcompartintexperiènciesivivènciesidotar-losd'einesirecursospràcticspertaldemillorarlarelaciófamiliaripoderacompanyarelsfillsifillesenelseuprocésevolutiu,afavorintelseuautoconeix,lasevaautoestimaiautonomia.

OBJECTIUSPLANTEJATS

Entendre el procés evolutiu i emocional dels nens i nenes.
Potenciar l'autoconeixement i autoestima dels pares i mares.
Aprendre a reconèixer, expressar i gestionar les pròpies emocions.
Acompanyar els fills i filles en el seu procés maduratiu.
Desenvolupar l'assertivitat i l'empatia.
Aprendre a fer una escolta activa.
Ensenyar els nostres fills i filles a reconèixer, expressar i gestionar les seves emocions.
Potenciar l'autonomia dels nostres fills i filles.
Aprendre a posar límits.
Fomentar la responsabilitat dels nostres fills i filles.

QÜESTIONSPLANTEJADES PELS PARES I MARES

Els temes que els paresi mares van posar més de manifest que necessitaven i volientreballar són:

El nivell adequat d'exigència cap als fills i filles.
Trobar l'equilibri entre els germans.
El tema de l'autoritat.
La rigidesa.
Treballar la impaciència a l'hora de que els fills i filles aprenguin, obeixin, facin el que se'ls demana, etc.
Com trobar espais de compartir en una societat que va tan ràpida: treball, feines de la casa, activitats extraescolars, deures, altres obligacions...
L'empatia amb els fills.
La comunicació assertiva.
El control i la gestió de les emocions.
El posar límits.
Manca d'informació i confusió a l'hora d'educar: què està bé i què està malament, què és el més adequat segons l'edat del nen o la nena.

ASSISTÈNCIA

Valorem l'assistènciapositivament perquè van venir 16 persones, 12 mares i 4 pares.

METODOLOGIA

Va ser un tallerdinàmic i participatiu, en el que es va fer una introducció sobreel desenvolupament de la personalitat del nen i la nena, per després,a partir de les necessitats que van plantejar els pares i les maresassitents, treballar situacions concretes mitjançant tècniques derole-playing, per tal de que els i les assistents resolessin d'unamanera satisfactòria la problemàtica plantejada per la conductoradel taller.

Les Les escenes s'anaven parant, per tal de veure com se sentien o que pensaven que necessitaven tant els i les assistents que feien de nen i els i les que feien de pares (per tal de treballar l'empatia) i, a partir, d'aquí, la conductora del taller feia una devolució en la que s'introduia teoria i es donaven eines i pautes per millorar i/o evitar els conflictes.

OBJECTIUS ASSOLITS

Entendre el procés evolutiu del nen i nena.
Treure el sentiment de culpa dels pares i mares.
Treballar l'empatia.
Treballar l'escolta activa i l'assertivitat.
Millorar la gestió dels conflictes.
Reconèixer, expressar i gestionar les pròpies emocions.
Ensenyar els nostres fills i filles a reconèixer, expressar i gestionar les seves emocions.
Aprendre a posar límits.
Treballar l'autorespecte i el respecte als altres.

VALORACIÓPER PART DELS I DE LES ASSISTENTS

Van valorarpositivament l'activitat, coincidint en la necessitat de que vamancar temps i que seria molt positiu que tingués una continuitatper tal de poder aprofundir i interioritzar els aspectes treballats.

Una de les coses quemés van valorar va ser el tenir un espai on van poder treballarl'empatia, doncs en les situacions plantejades, havien de fer el rolde nen o de nena i van comentar que, en el dia a dia, es perd aquestavisió.

També van comentar lanecessitat de tenir espais com aquest on poder compartir els dubtes oinquietuds sense sentir-se jutjats i estant orientats per unaprofessional.

Així mateix, vanvalorar positivament que se'ls entregués un dossier amb tot eltreballat, consells pràctics i bibliografia.

RECONÈIXER EL DIÀLEG INTERIOR, EL PRIMER DESPERTAR

2011-05-26T21:28:00.000+02:00

El passat 12 de maig vaig realitzar a la Biblioteca Municipal de la Garriga (Barcelona) la conferència "Reconèixer el diàleg interior, el primer despertar". Davant d'un públic nombrós, vaig parlar de la importància de descobrir i ser conscients del nostre diàleg interior, doncs encara que ens pogui semblar increible, constantment ens estem dient alguna cosa, mantenim un diàleg intern que, normalment ens passa desapercebur perquè és inconscient. Però si ens fixem, ens adonarem de que desde que ens llevem al matí fins que ens amen a dormir, ens estem parlant... què ens diem davant del mirall mentre ens arreglem? I si fem tard a la feina? I abans d'una reunió important?

No som conscients de que en el nostre interior hi ha una veueta que ens diu constantment en què ens hem equivocat, allò que hem de fer, que no estem aconseguint el que desitgem, que ensopeguem una i altra vegada amb la mateixa pedra, que les vivències del passat es repeteixen.

Aquesta veueta és el nostre crític interior que no deixa de jutjar-nos, de comparar-nos i de fer-nos reviure allò que ens fa infeliços. I és precisament aquest diàleg interior, que és totalment inconscient, el que ens provoca el malestar i el patiment. Perquè hem de saber que tot el que pensem i ens diem genera en nosaltres un conjunt d'emocions negatives que a la vegada alimenten els pensaments negatius, entrant en un cercle viciós del que no sabem com sortir.

Per fer-nos conscients d'aquest diàleg interior és necssari conèixer el mecanisme pensament-emoció i saber com funciona la nostra ment, així com entendre l'orígen d'aquest diàleg interior i com la imagen que hem format de nosaltres mateixos en la infantesa mitjançant els missatges tant verbals com no verbals que ens han trasmés, configuren les nostres creences.

En la conferència es van exposar casos clínics que il·lustraven tot el que anava explicant i com els havia tractat per ajudar als pacients a fer-se conscients d'aquest diàleg interior, per tal de ser més feliços.
Així mateix, es va demanar al públic un voluntari per fer l'exercici de les tres cadires, una de les tècniques més potents per desplegar i poder observar el nostre diàleg interior.

També es van donar senzilles pautes per aplicar en el dia a dia, recalcant la importància d'obrir un espai de silenci per escoltar-nos i poder estar presents en aquest fluxe de pensaments i emocions, sense jutjar-nos, per tal de descobrir com ens sentim i què ens estem dient per a sentir-nos malament, donant-nos l'oportunitat de poder relativitzar allò que ens preocupa, el que no tan sols ens permetrà tenir una vida més satisfactòria i estar en pau amb nosatres mateixos, sinó que també ens possibilitarà ser nosaltres els que en tot moment tinguem el control de la nostra ment i no ser arrossegats pels nostres pensaments i emocions. això ens ajudarà a que, davant de les situacions crítiques de la vida, poguem mantenir la tranquilitat i la claretat necessàries per a no reaccionar de manera impulsiva sinó poder reflexionar des de la serenitat i actuar en conseqüència.

Després de la conferència, es va obrir un torn de paraules en el que el públic es va mostrar molt participatiu i interessat per a aprofundir més en aquesta presa de consciència.

SIGUES EL TEU MILLOR AMIC

2011-05-26T21:01:00.000+02:00

El passat 4 de maig vaig impartir una conferència al Centre de Teràpies Naurals Betsaida de la Garriga (Barcelona) sota el títol "Sigues el teu millor amic" en la que vam analitzar quina era la relació que manteniem amb nosaltres mateixos i com la manera que tenim de tractar-nos influeix en el nostre dia a dia tant en el que ens passa com en les relacions que tenim amb els altres doncs l'autoestima és clau per al nostre benestar emocional.

Els eixos principals de la xerrada van ser:

Quins tipus de relació tinc amb mi mateix?
Em conec? m?estimo? Tinc cura de mi mateix? Em responsabilitzo de la meva vida?

Una de les idees claus és que hem de ser conscients de que la única persona amb la que inevitablement conviurem la resta de la nostra vida és amb nosaltres mateixos, per tant ja és hora de que fem les paus amb nosaltres mateixos i ens convertim amb els nostres millors amics el que implica: coneixer-nos, saber quines són les nostres necessitats, somnis, desitjos, pors, inseguretats..., escoltar-nos, acceptar-nos, estimar-nos i respectar-nos perque ningú ho podrà fer per nosaltres.

Moltes consultes de teràpia tenen l'orígen en el desencís i el neguit que provoca buscar fora (en l'exterior) el que hem de buscar dins nostre (en el nostre interior) perquè, com ja he dit, ningú no ens pot donar la felicitat i el benestar emocional que desitgem. HEM DE RESPONSABILITZAR-NOS DE LES NOSTRES VIDES.

Així mateix, es van donar tot un seguit de pautes i eines per a començar a millorar la relació que tenim amb nosaltres mateixos:

No generalitzar.
No comparar-nos amb els altres.
Donar més importància als aspectes positius.
Parlar-nos de manera positiva.
Veure en la nostra persona no defectes, sinó aspectes a millorar.

EN RESUM, ELS PILAR FONAMENTALS PER SER EL NOSTRE MILLOR AMIC SÓN: AUTOCONEIXEMENT, ACCEPTACIÓ, AUTOESTIMA I RESPECTE.

JORNADAS DE CRECIMIENTO PERSONAL EN EL GRAN HOTEL BALNEARIO BLANCAFORT(LA GARRIGA) 10, 11 y 12 de Junio

2011-04-25T18:00:00.000+02:00

Disfruta de un fin de semana dedicado única y exclusivamente a ti, a tu desarrollo personal cuidando tu cuerpo, aquietando tu mente, dejándote sentir en un ambiente único y exclusivo.

Relájate en las aguas termales, pasea por los jardines, disfruta de un masaje oriental shiatsu excellent y profundiza en tu autoconocimiento mediante técnicas de consciencia y centros de energía que te permitirán liberarte de las tensiones emocionales y desbloquear la energía estancada que provoca el estrés diario, descubre tu diálogo interior, mejora tu autoestima y aprende técnicas de relajación y de meditación que te ayudarán a conseguir la paz y el bienestar emocional.

Y todo ello en un centro termal de lujo en el que se cuida cada detalle y rodeado de un equipo de profesionales y de terapeutas que harán de tu estancia todo un referente en el cuidado de tu salud. Porque tu salud y tu bienestar nos preocupa, queremos ofrecerte toda una serie de actividades y un espacio en el que puedas disfrutar del placer de cuidarte.

Grupo reducido de 10 personas para garantizar una atención personalizada.

El fin de semana incluye:

Alojamiento en régimen de pensión completa en habitación individual o doble.
Acceso gratuito a las piscinas termales exteriores y al gimnasio.
Connexión wifi a internet.
Parking gratuito.
Dinámicas de grupo y actividades de consciencia corporal, autoconocimiento y crecimiento personal.
Masaje Oriental Shiatsu Excellent .
Los asistentes que lo deseen pueden disfrutar del circuito termal completo del Balneario con un suplemento de 10 € + 8% IVA (natatorium) o 15 € + 8% IVA (templarium), a contratar directamente en el Balneario.

PROGRAMA
VIERNES
- 18:00 horas:
  Llegada al hotel y alojamiento.
- 19:00-20:00 horas:
  Presentación de las Jornadas y dinámica de grupo para que los asistentes se conozcan.
- Cena
SÁBADO
- Desayuno
- Mañana:
  A todos los asistentes se les realizará el Masaje Oriental Shiatsu Excellent.
- Comida
- 17:00 a 19:00 horas:
  Técnica “Descubrir nuestro diálogo interior” (Sala Gaudí).
- Tiempo libre
- Cena
- Sesión de respiración consciente y meditación (Sala Gaudí).
DOMINGO
- Desayuno
- 10:00-12:00 horas:
  Ejercicios de consciencia corporal (Si el tiempo lo permite en el jardín, si no en la Sala Gaudí).
- Tiempo libre
- Comida
- 17:00 a 19:00 horas:
  Autoconocimiento y autoestima (Sala Gaudí).
- 19:00 a 19:30 horas:
  Devolución y cierre (Sala Gaudí).
Inscripción limitada a un máximo de 10 personas (por riguroso orden de inscripción).
- PRECIO DE LAS JORNADAS EN RÉGIMEN COMPLETO: 400 €
- PRECIO JORNADAS SIN ALOJAMIENTO (Incluye las dinámicas y actividades de crecimiento personal, el Masaje Oriental Shiatsu Excellent y las comidas y cenas): 275 €
IMPORTANTE: Las inscripciones deberán realizarse antes del 8 de Mayo abonando el 75% de la opción escogida en la cuenta:
2100 3202 88 2102023572
indicando el nombre de la persona inscrita y en el Asunto, Jornadas Crecimiento Blancafort.

Para confirmar asistencia o para más información pueden contactar con Begoña Serra en:
Tel: 639 77 84 62
e-mail: begonya.serra@yahoo.es

Visita el Gran Hotel Balneario Blancafort

ELS LLIBRES QUE ENS AJUDEN A CRÉIXER

2011-04-25T13:17:00.000+02:00

Durant el mes d'abril coincidint amb la Diada de Sant Jordi, he realitzat una conferència a la Biblioteca Municipal de la Garriga anomenada Els llibres que ens ajuden a créixer.
En aquests dies, tots busquem un llibre per regalar a la nostra parella, als fills, als amics... Jo proposo regalar un llibre que ens ajudi a créixer perquè ens qüestiona les nostres idees, ens convida a mirar en el nostre interior i ens proposa un treball personal que augmenta el nostre autoconeixement i la nostra autoestima.

Els llibres ens enriqueixen, ens permetan viatjar a llocs diferents, a experimentar sensacions, a aprendre coses noves, a viure històries que ens conmouen... Entre les seves línies podem somiar, imaginar, plorar, riure. Sigui com sigui, un llibre mai no ens deixarà indiferents, ens podrà agradar més o menys, però ens remourà quelcom.

Al llarg de la conferència, convido als assistents a parlar dels llibres que ens ajuden a crèixer. Moltes persones em pregunten si un llibre ens pot ajudar a ser millors persones i a desenvolupar tot el nostre potencial. Evidentment, un llibre no pot substituir a un procès de creixement personal, però sí que són un primer pas en aquest procés doncs ens conviden a fer un viatge cap al nostre interior, a fer una introspecció que ens ajudarà a conèixer-nos millor, qüestionant-nos aspectes de la nostra personalitat, ajudant-nos a posar nom a les emocions que sentim. D'un temps ençà s'han posat de “moda” els anomenats llibres d'autoajuda, dels quals tenim una amplia representació sobre la taula. I aquest èxit respon a dos fets: la necessitat que tenim de buscar respostes i d'assolir la felicitat i el nostre benestar i a la popularitat dels llibres d'en Jorge Bucay, també editor de la revista Mente Sana, que amb els seus llibres de contes ha apropat el món de la psicologia al gran públic. Contes i històries que recullen la saviesa popular de diverses cultures i que amb les seves metàfores i simbologia, ens ajuda a compendre la naturalesa humana.

Tots aquests llibres són una presa de consciència, un adonar-se de com funciono, de com penso, de què sento, des d'on actuo, de com em relaciono tant amb mi mateix com amb els altres i de quina és la meva actitud davant de la vida. Perquè aquest adonar-se és el primer pas per canviar i crèixer com a persona doncs jo no puc canviar una actitud o comportament si no sóc conscient de que aquesta forma de ser o d'actuar em genera malestar.

Seguint aquesta línea, vam fer un recorregut per una sèrie de llibres que vaig sel·leccionar com ara: Cuentos para pensar de Jorge Bucay, El camino de la felicidad, també de Jorge Bucay, Palabras a mi mismo, de Hugh Prather, Atreverse a vivir, de Miriam Subirana, Cuentos mágicos para comprender tus emociones, de Abel Pohulanik, El poder del Ahora, de Eckart Tolle, Amarse con los ojos abiertos, de Jorge Bucay y Silvia Salinas, Martes con mi viejo profesor, de Albom Mitch...

Va ser una conferència que va anar fluint, la lectura d'un fragment d'un aquests llibres ens portava a un altre, tot seguint un fil conductor invisible però present, que tots els assistents van poder sentir doncs el secret de la felicitat que tots busquem i de l'harmonia i l'equilibri emocional està en ser fidel a un mateix, en respectar-se i estimar-se i per aconseguir-ho ens hem de conèixer, hem de ser els nostres millors amics. Com li va succeir a l'Anna, la protagonista de Una segunda oportunidad, de Begoña Serra o a Floreana, la protagonista de El albergue de las mujeres tristes, de Marcela Serrano, dos dones que comencen un viatge cap a si mateixes, una recerca de la seva pròpia identitat doncs sovint posem per davant els interessos i necessitats dels altres i ens oblidem de nosaltres mateixos, el que acaba per pasar-nos factura ja que aquesta desconnexió de nosaltres mateixos ens provoca un gran buit interior.

Amb aquestes dues novel·les el públic assitent a la conferència va veure que no tan sols els assajos ens ajuden a créixer, sinó que també una bona novel·la ens pot fer adonar-nos de coses perquè ens sentim identificats i ens veiem reflectits en els seus personatges que ens fan de mirall i molt sovint ens ajuden a posar nom al que sentim i a comprendre millor el que ens està passant.

També vaig explicar que parlar d'emocions és quelcom que s'aprén i que hem d'ajudar als nostres fills des de ben petits a saber posar nom al que senten i a gestionar les seves emocions i vaig comentar el llibre Cuentos para crecer, de Eduard Estivill i Montse Doménech, un llibre de contes per llegir en familia on els més petits de la casa trobaran un munt d'històries que parlan de situacions qüotidianes i els pares una guia de lectura que els ajudarà a comentar amb els seus fills i filles les situacions plantejades en els contes.

Tota una tarda plena de llibres, de propostes per enriquir-nos com a persones i amb un públic que seguia atent, que participava fent preguntes, suggerint altres llibres, comentant experiències i compartint vivències perquè de fet, tots i totes busquem el mateix, la felicitat i el sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten.

Sigui quina sigui la vostra elecció, gaudiu de la lectura. UN LLIBRE SEMPRE SERÀ UN BON AMIC.

Begoña Serra.

Psicoterapeuta i escriptora.

DIA DE LA MUJER

2011-03-23T21:07:00.000+01:00

DESEOS DE MUJER

No quiero dejar que pase el mes de marzo en el que se celebra el Día de la Mujer, sin dejar de compartir con todos y todas vosotras, este escrito que me ha hecho llegar una mujer que quiere mantener su anonimato. Dice así:

"Yo quiero ser una mujer, consciente del privilegio y milagro de la vida… de sentir que tengo, todo el derecho a VIVIR y disfrutar lo que ella me ofrece.

Yo quiero ser alguien, para agradecer y retribuir, todas les bendiciones que Dios me ha dado.

Yo quiero ser FELIZ siendo yo misma, sin máscaras, sin sentimientos de culpa, conforme a mi vocación, a mi misión y a mis sueños.

Yo quiero tener el coraje de ser y sentirme libre, para elegir mis caminos, vencer mis miedos y temores, y asumir las consecuencias de mis actos.

Yo quiero tener alegría para reír, para hacer y recorrer mi camino a la felicidad, para sentir la energía de VIVIR plena e intensamente.

Yo quiero sentir, ser una mujer COMPLETA, amarme, reconocer que soy única, irrepetible e irreemplazable; que valgo, porque han instalado en mí, una LUZ divina y porque en mi interior hay mucho para DAR.

Yo quiero hacer conciencia, de que nadie puede lastimarme, a menos que yo lo permita; que nadie puede agredirme porque no lo merezco.

Yo quiero ser LUZ para mi SOL, mi familia y mis hijos, porque así, les ayudaré a crecer, sin miedos y con responsabilidad.

Yo quiero dejar de ser y sentirme víctima, para retomar o tomar por primera vez en mi VIDA, la capacidad de autogobernarme, de ser protagonista de mi historia…

Yo quiero AMAR el presente, elegir el futuro y luchar para hacerlo, con el corazón, sin renunciarme, ni cansarme jamás…

Yo quiero recordar el pasado, pero no vivir en EL, para aprender a no cometer los mismos errores.

Quiero soñar con un futuro brillante, lleno de estrellas; sin dejar de vivir y disfrutar mi presente, teniendo plena conciencia, que lo único seguro, es el hoy, el aquí y el ahora.

Yo quiero perdonarme mis errores, mis culpas, mis caídas y liberar la carga, para hacer más liviano mi caminar, hacia una VIDA NUEVA.

Yo quiero, todos los días de mi vida, en esta dimensión, agradecer cada instante de aliento, cada sonrisa, cada lágrima, cada amigo que me ha dado la mano en mi peregrinaje; cada experiencia vivida, que me han hecho SER quien soy, con mis defectos y virtudes".

Siento que ante la claridad con la que se expresa esta mujer, que podría ser cualquiera de nosotras, sobran las palabras. Os invito a releer estas líneas y dejar que su mensaje resuene en vuestro interior.

RECONOCER EL DIÁLOGO INTERIOR, EL PRIMER DESPERTAR

2011-03-23T20:45:00.000+01:00

Muchas veces, nos sentimos insatisfechos, angustiados y no sabemos muy bien qué es lo que nos está pasando. No somos conscientes de que hay una voz en nuestro interior que nos dice constantemtente en qué nos hemos equivocado, lo que debemos hacer, que no estamos consiguiendo lo que deseamos, que tropezamos una y otra vez con la misma piedra, que las vivencias del pasado se repiten.

Es nuestro crítico interior que no deja de juzgarnos, de compararnos y de hacernos revivir constantemente aquello que nos hace infelices. Es precisamente, este diálogo interior, que nos pasa desapercibido, nuestra principal fuente de malestar y de sufrimiento.

Porque todo lo que pensamos y nos decimos genera en nosotros toda una serie de emociones negativas que, a su vez, alimentan estos pensamientos negativos, entrando en un círculo vicioso del que no sabemos cómo salir. La buena noticia es que nosotros tenemos la llave de nuestra propia prisión.

En las sesiones terapéuticas, a parte de que el paciente toma consciencia de cómo funciona el diálogo interior y su mente, entendiendo la relación entre pensamiento y emoción, se le enseña a estar presente en este flujo de pensamientos y emociones, sin juzgarse, como si fuera un observador imparcial de lo que está sintiendo para que consiga desidentificarse de lo que le está pasando y así ser consciente de cómo funcionamos, de cómo nos generamos este sufrimiento y poder decidir, desde la plena consciencia, frenar este flujo, este diálogo interior, aquietando la mente.

Este aquietar la mente y esta consciencia plena no tan solo nos permitirá tener una vida más satisfactoria y estar en paz con nosotros mismos sino que también nos facilitará ser nosotros los que, en todo momento, tengamos el control de nuestra mente, sin dejarnos fluctuar por un vaivén de pensamientos y emociones.

Este equilibrio emocional nos ayudará a que, ante situaciones críticas que nos depare nuestra existencia, podamos mantener la tranquilidad y la claridad necesarias para no reaccionar de manera impulsiva y podamos reflexionar desde la serenidad y actuar en consecuencia.

Si deseas un mayor equilibrio emocional en tu vida y aprender a aquietar la mente y a reconocer tu diálogo interior, no dudes en ponerte en contacto conmigo. Yo te acompañaré en este proceso.

NUEVA CONSULTA EN EL VALLÉS ORIENTAL

2011-02-26T20:59:00.000+01:00

CONSULTA DE PSICOTERAPIA TRANSPERSONAL

A partir de este próximo mes de marzo, he abierto una nueva consulta de psicoterapia en la zona del Vallés Oriental con sede en La Garriga.

Ofrezco consulta individualizada para trabajar el crecimiento personal y lograr una vida más equilibrada y en armonía con nosotros mismos y con los demás.

Contacta conmigo y diseñaremos un plan de trabajo terapéutico ajustado a tus necesidades:

Tel: 639 77 84 62

begonya.serra@yahoo.es

Ansiedad.
Fobias.
Inseguridades.
Dependencias.
Estrés.
Baja autoestima.
Constelaciones familiares.
Visualizaciones.
Regresiones.
Meditaciones.
Talleres de crecimiento personal e inteligencia emocional.

LA FORTALEZA INTERIOR

2011-01-10T11:31:00.000+01:00

CONVIERTE TU VULNERABILIDAD EN TU PODER

¿SER FUERTE Y SER VALIENTE ES LO MISMO?

Ser fuerte y ser valiente son términos que en el lenguaje coloquial se confunden y se utilizan como sinónimos en nuestro día a día. Pero, en realidad no tienen nada que ver; es más son opuestos.

El ser fuerte, en realidad, es una coraza, una máscara, un disfraz que nos ponemos para ocultar nuestra vulnerabilidad, nuestra inseguridad, nuestros miedos, nuestro verdadero yo, esa parte íntima que no queremos mostrar al mundo y que, en muchas ocasiones, tampoco queremos ver nosotros. El ser fuerte está relacionado con el ego, con el personaje que representamos. No me atrevo a decir que tengo miedo y me fuerzo a ser valiente, no quiero llorar y me trago las lágrimas, eso es "ir de fuerte por la vida" y ya os podéis imaginar que no es muy sano desde el punto de vista emocional. Reprimir, tapar, acallar nuestras emociones y fingir que no pasa nada pasa factura a nuestro equilibrio emocional y a nuestra salud física.

Ser o hacerse el fuerte no equivale a ser valiente, más bien lo contrario, es propio de una persona que huye de si misma y que no se atreve a enfrentarse con su parte más íntima y vulnerable, alguien que no se atreve a mirar en su interior y reconocer sus contradicciones, conflictos y partes sombrías.

La persona valiente es aquella que se enfrenta a sus miedos e inseguridades, que mira en su interior aunque lo que vea no le guste o le cause dolor, es aquella que abraza a su sombra, que no le importa mostrarse tal como es, a la que no le molesta ni avergüenza llorar delante de los demás... Y esa es la verdadera fortaleza interior.

LA SOLEDAD COMO OPORTUNIDAD

2010-12-15T13:10:00.000+01:00

“Las siguientes semanas fueron un período de adaptación. Inmersa en un horario que se había obligado a cumplir a rajatabla para no sucumbir a la depresión, aprendió muchas cosas, tal vez las más importantes de su vida (…) También escribía mucho, cuentos infantiles, relatos cortos, artículos de opinión, entrevistas. Amplió el abanico de publicaciones para las que trabajaba y entró en el consejo de redacción de algunas de ellas, proponiendo temas sobre ecologismo, problemas de las mujeres, los niños... Empezó a sentirse bien con su trabajo, a gusto con sus compañeros y valorada.

Las tardes eran sagradas, las dedicaba por entero a sus hijos, a disfrutar de cada momento, de cada risa, de cada pataleta (…) Los niños parecían de nuevo felices y un poquitín de esa felicidad se le fue contagiando a ella que empezó nuevamente a sonreír, una sonrisa que ya no era elaborada, que salía de dentro y que, aún no siendo totalmente feliz, era, como mínimo, sincera.

Los peores momentos eran los fines de semana en los que los niños se iban con su padre y que ella procuraba mantener ocupados leyendo numerosos libros de autoayuda sobre inteligencia emocional, autoestima y crecimiento personal que le recomendaba el psicólogo al que iba (…) Además a Ana le había sido de gran ayuda la terapia con el psicólogo y ahora sabía que, independientemente de lo que sus oídos pudieran escuchar, ella estaba a salvo, su autoestima no dependía de lo que dijeran los demás, ahora se aceptaba tal y como era, sabía que tenía virtudes y defectos como todo el mundo, había aprendido que era humana, que cometía errores y tenía limitaciones y había aprendido a vivir con ellos, admitirlos, a aceptarse y, sobre todo, a perdonarse (…) Pero también empezó a disfrutar de los momentos de soledad, cuando se quedaba sola consigo misma. Se dio cuenta de que no era tan malo como había pensado siempre y que ella resultaba ser una buena compañía. Aprendió a escucharse y a entenderse, consiguió una mentalidad mucho más abierta que le permitió ser mucho más tolerante con las opiniones y actos de los demás, lo que sumado a su carácter ya extrovertido le facilitó las relaciones con sus semejantes. Pero, sin lugar a dudas, el gran descubrimiento fue que podía estar sola, que sabía estar sola, que no necesitaba de nadie para sentirse bien y a salvo. Había aprendido a convivir con su silencio, con sus temores, con sus dudas y no precisaba con urgencia de nadie que los acallara, era ella misma la que los relativizaba y les restaba importancia, emnpezaba a entender aquello que siempre decía Mireia de que 'los problemas no existen, porque si tienen solución no son un problema y no la tienen tampoco, porque no se puede hacer nada' y descubrió lo que quería decir David con aquello de que existe una fuera interior que nos mueve”.

Fragmento extraído de la novela:

UNA SEGUNDA OPORTUNIDAD

BEGOÑA SERRA

POEMA AL NIÑO HERIDO

2010-12-09T11:31:00.000+01:00

Quiero compartir con todos vosotros, queridos lectores, un poema que me ha llegado al alma y que ha sabido expresar de una manera bella y poética la esencia del acompañamiento psicoterapéutico.

El niño herido

No mires atrás,
abandonado niño,
abusado, desatendido niño.
El rechazo es sal en tus heridas.
Tu morada es ir repitiendo
la deliberada extinción de tu alma.
No perpetúes ese daño.

Rompe el ciclo,
espera,
detente aquí.

Expresa el paralizante secreto
y comienza a regresar a ti mismo.
Grita ante oídos compasivos
y permítete ser sostenido
en los corazones de tus testigos.

La verdad te hará libre
pero primero te destruirá.
Lo que fue roto puede ser reparado,
lo que fue perdido, recuperado.
Encuéntrate a ti mismo, entonces,
puro y entero, un niño de Dios.

Mira atrás tanto como sea suficiente
para dejar ir al pasado.

Alla Renée Bozarth

CÓMO HACER REALIDAD UN SUEÑO

2010-12-09T11:09:00.000+01:00

“Todo lo que vívidamente imaginamos, ardientemente deseamos, sinceramente creemos y emprendemos con entusiasmo, inevitablemente sucederá”

Son muchas las personas que no sólo no empiezan el día con entusiasmo sino que lo hacen con resignación e incluso desesperación. Suena el despertador y se sienten desfallecer ante un nuevo día lleno de quehaceres que ven como obligaciones, como deberes rutinarios que no les gusta hacer. Esas personas llevan una vida monótona, aburrida y ellas se sienten tristes, sin ánimos y sin fuerzas. Muchas acuden al médico pensando que están deprimidas y le echan la culpa al trabajo, al jefe, a los compañeros o al día a día. Pero pocas de ellas son conscientes de que tenemos el poder de crear la vida que nos gusta y que gran parte de nuestra insatisfacción reside en no escucharnos.

Pensemos en los niños, en su vitalidad, en su entusiasmo, en sus ojos iluminados y brillantes, en su capacidad de sorpresa y de creatividad. Los niños son felices, sueñan despiertos y viven confiados. Nosotros hemos sido así, recuperemos a nuestro niño interior.

Ser feliz es mucho más sencillo de lo que creemos e igual de sencillo es llenar nuestro día con cosas que nos gusta hacer que con cosas que debemos, necesitamos o detestamos hacer. Tan solo tenemos que buscar en nuestro interior, volver a ser niños, escuchar qué es lo que verdaderamente deseamos, recordar cuáles eran nuestros sueños y revivirlos. VIVE TU SUEÑO.

Fijémonos en cuáles son las claves de esta frase, las claves del éxito: Imaginación, sueños; desear lo que perseguimos de verdad, de todo corazón; creer en nuestro sueño y entusiasmarnos, trabajar en él con ilusión, con empeño, con perseverancia, confiando en que lo conseguiremos y transmitiendo ese entusiasmo a los demás. Si avanzamos confiadamente en la dirección de nuestros sueños y procuramos vivir la vida que hemos imaginado, conseguiremos el éxito.

La mayoría de las personas están atrapadas en la ilusión de que tienen que terminar ciertas cosas, llegar a determinada edad o situación económica para poder comenzar a hacer lo que les gusta hacer. Usan frases del tipo “Cuando hagas más contactos, podré montar mi propia empresa”, “cuando los niños sean mayores, podré volver a la universidad”, “cuando me jubile, podré dedicarme a lo que me gusta”. ¿Por qué esperar tanto tiempo? ¿Por qué posponer siempre nuestros deseos? Esto no son más que excusas para no empezar a perseguir nuestros sueños bien sea por miedo, o por pereza o porque creamos que no nos los merecemos o que son poco realistas. Pero repito, son sólo excusas. Depende de nosotros disculparnos o empezar a hacer realidad nuestros sueños.

Cuanto más hacemos lo que amamos y más amamos lo que hacemos, más satisfactoria es nuestra vida. Tenemos que recuperar nuestros viejos sueños, aquellos que hemos olvidado por considerarlos imposibles, por miedo o por cualquier otra razón. Recuperémoslos y aferrémonos a ellos, son los que van a dar sentido a nuestras vidas porque es lo que verdaderamente queremos para nosotros, son nuestros tesoros. Hay personas que sueñan con pintar pero no lo hacen porque tienen un trabajo seguro, un sueldo a fin de mes y tienen miedo a tirarlo todo por la borda por perseguir un sueño. Pero no todo es blanco o negro, puede seguir trabajando y empezar a pintar, perfeccionarse, montar alguna exposición y luchar por su sueño. ¿Quién sabe, tal vez, tenga éxito? De ella depende, de la fuerza que tenga su sueño, de lo que ella crea en sí misma y del entusiasmo con que lo haga. Son capaces porque se creen capaces, si ella cree sinceramente que es una buena pintora, lo será. Y por descontado, su vida será más satisfactoria porque tiene una finalidad, porque hace lo que más le gusta: pintar.

Nosotros somos lo que pensamos y nada de lo que nos sucede es por casualidad. Lo que nos ocurra, sea positivo o negativo, lo hemos provocado nosotros mismos a través de nuestro pensamiento, nuestras emociones o nuestras palabras. Si nos concentramos en pensamientos positivos de felicidad, salud y prosperidad, atraeremos felicidad, salud y prosperidad. Pero si, por el contrario, nuestros pensamientos dominantes son de temor, enfermedad, infelicidad y pobreza, eso será lo que atraeremos hacia nosotros.

Lo que ocurre es que siempre tendemos a pensar cosas negativas y nos dejamos llevar por el miedo. Tenemos que aprender a controlar los pensamientos negativos y a eliminarlos, disolviendo el diálogo interior exagerado o infravalorado y aumentando los mensajes y pensamientos positivos. Para ello podemos usar lecturas estimulantes, música armoniosa y afirmaciones capacitadoras. Pero tenemos que ser constantes y no dejarnos llevar por la pereza o por el abatimiento, es un ejercicio mental que debemos hacer a diario y nadie ha dicho que sea fácil y rápido porque cuesta mucho cambiar pensamientos y hábitos negativos que tenemos anclados durante años y años. Pero si perseveramos, conseguiremos cambiarlo.

Ejemplo de la botella: cuando colocamos una botella llena de agua sucia debajo de un grifo que gotea llegará inevitablemente el momento en que el agua limpia dosificada gota a gota reemplazará toda el agua sucia de la botella. Pero para lograrlo hace falta la primera gota porque sin ella nunca llegaríamos a la última.

Pensemos cosas positivas. Soñemos tantas veces como podamos, hagamos caso a nuestro interior, escuchemos nuestra intuición porque ella sabe lo que realmente nos conviene y lo que es mejor para nosotros. Si creemos que nos merecemos una vida mejor o deseamos algo, pensemos en ello, soñemos en ello, vivamos como si ya lo hubiéramos conseguido y creamos en nuestra capacidad para hacerlo realidad. Toda la gente que ha triunfado en la vida coincide en que nunca se le ha pasado por la cabeza la idea del fracaso y todos empezaron con una idea que junto con su firme voluntad llegó a realizarse a través de la persistencia y de la fe.

Hablamos de persistencia y de fe porque no sabemos cuánto tiempo necesitan nuestros deseos para realizarse. Todo depende de la intensidad de nuestro anhelo. Sólo el deseo al que apoyamos con toda nuestra fuerza y convicción, aquel que, después de dos, tres, seis o doce meses, sigue siendo igual de importante como el primer día se convierte en la idea dominante de nuestra mente, crece y se desarrolla dentro de nosotros hasta su materialización.

PENSAMIENTO ---- ACTITUD ------ CONDUCTA ---------- HÁBITO

Cualquier cosa en la que pongamos energía, bien sea un pensamiento, una palabra o un acto, finalmente vuelve a nosotros como un bumerán. Las cosas que conseguimos o tenemos no loas poseemos porque sí, sino que las hemos conseguido nosotros, las hemos atraído con nuestros pensamientos y actos.

Todo lo que se desea con amor es posible. No tenemos que conformarnos con menos de lo que nos gustaría. Lo único que se interpone en nuestro camino son los temores.

Muchas personas tienen una larga lista de motivos para explicar por qué no están haciendo lo que les gusta, pero muy pocas analizan objetivamente esos motivos ni se dan cuenta de que detrás de ellos se esconden sus miedos. Aunque nos sintamos tentados de culpar de nuestros problemas a otras personas o a circunstancias externas, tarde o temprano nos damos cuenta de que somos nosotros quienes nos atraemos y creamos limitaciones. Nos podemos esconder o huir de cualquier cosa o persona, menos de nosotros mismos.

Por lo tanto, lo que debemos hacer es reconocerlas y aprender de ellas, para poder superarlas. Pero en ocasiones nos parece más seguro permanecer en estas limitaciones que ser valientes e ir tras nuestros sueños, entonces nos sentimos tentados de sabotear nuestros esfuerzos. Es el típico caso de la persona que siempre que está a punto de alcanzar el éxito y cumplir su sueño, le pasa algo que se lo imposibilita.

¿POR QUÉ EL ANÁLISIS TRANSACCIONAL ES UNA TEORÍA DE LA PERSONALIDAD TAN POTENTE?

2010-12-09T10:49:00.000+01:00

¿QUÉ ES EL ANÁLISIS TRANSACCIONAL?

Según la Asociación Internacional de Análisis Transaccional, “El Análisis Transaccional es una teoría de la personalidad y una psicoterapia sistémica para el crecimiento y el cambio personal”.

Dicho esto, podemos afirmar que como teoría de la personalidad, el Análisis Transaccional nos proporciona una estructura psicológica de la persona, ayudándonos a comprender cómo funcionan, cómo actúan y cómo se relacionan e interactúan entre ellas, siendo muy valioso para poder llegar a entender por qué determinadas personas caen sistemáticamente en los mismos errores y responden a ciertas pautas de conducta.

Su modelo de los estados del yo y su teoría de desarrollo de la persona mediante el concepto de guión de vida nos ayuda a entender cómo nuestros patrones de vida presente se originaron en nuestra infancia y de qué manera podemos en el aquí y ahora redecidir nuestra vida como adultos.

Por tanto no es una teoría de la personalidad determinista. Más bien al contrario, el Análisis Transaccional potencia a la parte adulta de la persona para ayudarla a desarrollar su autonomía, lo que implica la habilidad de solucionar problemas utilizando todos los recursos de la persona como adulto. Los componentes de la autonomía, según el AT, son la conciencia, la espontaneidad y la capacidad para la intimidad. Pero para alcanzar esta autonomía y desarrollar todas nuestras capacidades, hemos tenido que actualizar todas las creencias, mandatos y prohibiciones que recibimos de niños y que, de adultos, hemos incorporado de manera inconsciente a nuestra forma de actuar.

FUNDAMENTOS FILOSÓFICOS DEL ANÁLISIS TRANSACCIONAL

La gente está bien.
Todo el mundo tiene la capacidad de pensar.
La gente decide su propio destino y estas decisiones pueden cambiarse.

La gente está bien

Esto implica que tanto tú como yo estamos bien y que, por consiguiente, tenemos valía y dignidad como personas. Lo que supone por un lado, que me acepto a mí mismo tal como soy y, por otro, que te acepto a ti tal como eres como persona. Nos estamos refiriendo a la esencia de la persona, lo que equivale a decir, que la persona es digna y merece vivir por el mero hecho de existir.

En todo momento, estamos hablando del SER. ¿Qué queremos decir con ello? Que puedo no estar de acuerdo con lo que dices o con lo que haces y censurar tu conducta, pero nunca juzgaré ni cuestionaré tu esencia como persona

Todos tenemos la capacidad de pensar

Todas las personas tienen la capacidad de pensar significa que es responsabilidad de cada uno de nosotros decidir qué queremos hacer con nuestra vida y, por consiguiente, que seremos responsables de las consecuencias de nuestras decisiones.

Por tanto, las personas somos libres. Ni yo dependo de ti ni tú dependes de mí.

La gente decide su propio destino y estas decisiones pueden cambiarse

A pesar de que tanto tú como yo estamos bien, a veces, nos sentimos mal y actuamos de maneras que nos hacen sufrir. Ello es porque revivimos situaciones de la infancia y reproducimos esquemas y modelos de conducta aprendidos (actuamos según nuestro guión de vida) cuando éramos niños. Son patrones conductuales que decidimos en nuestra infancia y que los adoptamos porque, en aquel momento, nos parecieron los más apropiados para sobrevivir.

MODELOS DE LOS ESTADOS DEL YO

Es una forma de describir la personalidad.

Estado del Yo Padre: Comportamientos, pensamientos y sentimientos copiados de nuestros padres o figuras paternas.

Estado del Yo Adulto: Comportamientos, pensamientos y sentimientos que son respuestas directas al “aquí y ahora”. Los sentimientos del Adulto son apropiados como forma de ocuparse de situaciones inmediatas (Ej: sentir miedo ante un peligro real e inminente que nos lleva a actuar).

Estado del Yo Niño: Comportamientos, pensamientos y sentimientos reproducidos desde la niñez.

Para ser una persona sana y gozar de una vida satisfactoria, es conveniente conocer desde qué estado del Yo estamos sintiendo y actuando. Asimismo, los tres son necesarios ya que precisamos de un Adulto para solucionar de manera eficaz los problemas cotidianos que se nos presentan en el “aquí y ahora”, también necesitamos del conjunto de reglas del Padre para poder vivir en sociedad y de la espontaneidad, creatividad e intuición de nuestro Niño para disfrutar de la vida.

Buda dijo: “Lo que somos hoy procede de nuestras ideas de ayer, y nuestras ideas actuales construyen nuestra vida de mañana: nuestra vida es la creación de nuestra mente” y Marco Aurelio afirmó: “Todo el universo es cambio y la vida no es más que lo que crees que es”. ¿Qué es lo que nos quieren decir? Pues que “las cosas no son como son, sino como somos”; es decir, que acostumbramos a interpretar las cosas que nos suceden y nuestra realidad según las creencias que nosotros tenemos acerca de las mismas. En Análisis Transaccional, hablamos de las posiciones existenciales que son consecuencia de las decisiones que tomamos en nuestra infancia acerca de cómo estamos nosotros, los demás y el mundo. Decisiones que, según Eric Berne, padre del Análisis Transaccional, define como “ciertas convicciones que el niño pequeño tiene sobre sí mismo y sobe la gente que le rodea”. Estas convicciones lo más probable es que queden fijadas en él durante toda su vida y pueden clasificarse de la siguiente manera:

Yo estoy bien
Yo no estoy bien
Tú estás bien
Tú no estás bien

Al combinarlas, obtenemos las cuatro posiciones existenciales que determinan las creencias sobre uno mismo y los demás:

Estoy bien, tú estás bien
No estoy bien, tú estás bien
Estoy bien, tú no estás bien
No estoy bien, tú no estás bien

Estas posiciones existenciales representan el valor que la persona se asigna tanto a sí misma (autoestima) como a los demás. Una vez escogida por el niño o niña la posición existencial, lo más probable es que el resto de su vida encaje y confirme su primera decisión acerca de sí mismo, de los demás y de la sociedad, a no ser que haya algún factor que lo lleve a cuestionarse su posición existencial y, por consiguiente, a revisar y redefinir su vida.

BEGOÑA SERRA

TERAPEUTA TRANSACCIONAL

¿QUIERES CONOCER LA TÉCNICA DE LAS TRES SILLAS: PADRE, NIÑO Y ADULTO? SÉ CONSCIENTE DESDE DONDE ACTÚAS EN CADA MOMENTO Y CONTROLARÁS TU VIDA.

ADIOS A LA SUPERWOMAN

2010-12-09T10:34:00.000+01:00

¿QUÉ ENTENDEMOS POR SUPERWOMAN?

La mujer vive atrapada en una imagen de sí misma que le exige demasiado: ser independiente, moderna y vestir a la última, ser competente en el mundo laboral, buena madre y esposa.

Si hasta hace unos años, la mujer se movía en el ámbito doméstico, el cuidado y crianza de los hijos y el hogar, ahora se ha incorporado al mundo laboral, conquistando su independencia económica y reconocimiento social. Esta nueva realidad debería haber llevado pareja una redistribución de los roles masculino y femenino, de tal manera que la mujer no se tuviera que enfrentar a una doble jornada laboral: dentro y fuera de casa.

Pero los hechos nos demuestran lo contrario, las mujeres siguen dedicando muchas más horas que los hombres a las tareas domésticas y al cuidado de los hijos en detrimento de su salud y de su tiempo personal.

Tenemos que ser conscientes de que el modelo patriarcal imperante en nuestra sociedad se ha quedado obsoleto pues tanto la realidad social como familiar han cambiado (incorporación de la mujer al mundo laboral, familias monoparentales, hijos de padres separados, etc) y mostrar la necesidad de buscar nuevas respuestas.

Falsas creencias sobre lo que es ser mujer.

Mujer, sé buena, sé hermosa, sé una señora, sé perfecta, hazlo todo.
La mujer es el sexo débil.
La mujer debe contentar al marido y ser sumisa.
La mujer debe anteponer el cuidado y la felicidad de los demás a sí misma.

En relación con lo que expuesto anteriormente, quiero compartir con vosotras un comentario que una mujer hizo, reflexionando sobre el Dia de la Mujer Trabajadora: “Es el dia de la mujer trabajadora, es decir, de todas las mujeres del mundo. De aquellas que trabajan fuera de casa, de las que luchan por conservar su pareja, para ser aceptadas por sus hijos, por ocuparse de infinidad de tareas para no aburrirse, por tener tantos lazos creados, tantas dependencias heredadas y por alimentar tan mala conciencia por cuestionarnos todas estas preguntas”.

ESTEREOTIPOS DE GÉNERO

MUJERES

HOMBRES

Sensible
Amable
Complaciente
Obediente
Pasiva
Frágil
Necesita contacto afectivo y emocional

Necesita protección
Solidaria
No es agresiva
No es competitiva
Su prioridad es la familia

Fuertes
Competitivos
Emprendedores
Inflexibles
Agresivos

Activos
Disciplinados
No muestram sus emociones

Autosuficientes
Confianza en si mismos
Independientes
Ambiciosos
Su prioridad es el trabajo

Estos estereotipos de género no son otra cosa que las expectativas sociales diferentes que tenemos en función del sexo de la persona. Son construcciones culturales y, por tanto, pueden cambiarse. Es tan simple y complejo como deshacer el pacto social en el que se sustenta la sociedad patriarcal.

Hacia una nueva mujer.

La importancia de conocerse a una misma.

¿Quién soy? ¿Cómo soy? ¿Cómo pienso? ¿Cómo me siento? ¿Qué quiero?

Revisión de expectativas y creencias personales.

Análisis de emociones y de sentimientos.

El libre albedrío: implica tener un sistema de opiniones propio y elegir y actuar respecto a cualquier decisión sin sentirse coaccionada por influencias externas.
Ser conscientes de que lo que pensamos, sentimos o queremos es, por lo menos, tan importante como lo que los demás piensan, sienten o quieren, incluso si estamos casadas. Es decir aprender a expresarnos y ser nosotras mismas.

Hazte cargo de tu propia vida: implica asumir la responsabilidad de nuestra propia vida siendo conscientes de que nuestra felicidad, bienestar y seguridad no depende de nadie, ni de nada, sólo de nosotras mismas.

La felicidad no es igual que la riqueza, la felicidad no es delgada y la felicidad no son los demás.

Sé sincera y plenamente tú misma: desterrar la idea de que tenemos que vivir por y para otros. Nuestra vida, nuestras necesidades y nuestro tiempo también son importantes, no debemos dejar que pasen a un segundo plano.

Elimina actividades y ocupaciones que no son importantes.

Actúa según tus prioridades.

Delega.

Aprende a decir “NO”

Cuídate tanto física como emocionalmente: tenemos que cuidar de nosotras mismas de la misma forma que cuidaríamos a nuestros seres queridos y aprender a reservarnos un tiempo para nosotras mismas: para descansar, relajarnos, salir con amigas o hacer lo que más nos guste.

Acéptate y quiérete: Descubre tu diálogo interno y practica las caricias.

Date permisos.

“Un permiso es un estímulo transmitido con carga emotiva (puede ser un silencio), que favorece la expresión de la naturaleza espontánea de una persona, dirigiéndola, sin oprimirla, y animándola, sin sofocarla, de manera que influya positivamente en la transformación de la Posición Existencial visceral: yo estoy +/- bien, tú etás +/- bien”.

Las seis “P’s”

Permiso para expresar mis necesidades
Permiso para expresar mis emociones
Permiso para expresar mis deseos
Permiso para expresar mis ilusiones o fantasías
Permiso para ser como soy
Permiso para ser feliz
- amar
- dejarse amar

A modo de conclusión.

Las mujeres tenemos que encontrar…

Un tiempo para disfrutar de nosotras mismas, del hecho de ser quienes somos.

Un tiempo para contemplar la naturaleza, para admirar una puesta de sol.

Un tiempo para pasear por la playa, dejando volar nuestros pensamientos.

Un tiempo para disfrutar de un buen libro o escuchar música.

Un tiempo para cuidarnos, para disfrutar de nuestro cuerpo y querernos.

Un tiempo y un espacio para compartir con otras mujeres, para enriquecernos con otras experiencias.

Un tiempo y un espacio para saborear un café y deleitarnos de una buena conversación con una amiga.

Un espacio y un tiempo para compartir con nuestras hijas, mujeres el día de mañana.

Y también de un tiempo para el silencio, para reencontrarnos con nosotras mismas, para mirarnos a los ojos y adentrarnos en nuestro interior…

Sólo así dejaremos atrás a la superwoman y podremos acercarnos en condiciones de igualdad a nuestra pareja.

LA IMPORTANCIA DE LA EDUCACIÓN PARA ROMPER ESTEREOTIPOS DE GÉNERO

2010-11-30T12:56:00.000+01:00

VI FÒRUM CONTRA LAS VIOLENCIAS DE GÉNERO

"SI NO TIENES CELOS ES QUE NO ME QUIERES", decía una chica de último curso de bachillerato en un taller.

El novio la escuchaba incrédulo. "¿qué tiene que ver una cosa con la otra? Yo te quiero. Somos personas iguales y no pasa nada porque quedes con un amigo, yo confío en ti y no soy nadie para impedírtelo"
La chica seguía enfadada. No entendía que si su novio tanto la quería no sintiera celos. Otra vez el mito del amor romántico. De nuevo la identificación del amor con los celos, el amor y el control, el amor y la posesión...

"QUEREMOS MÁS ESPACIOS PARA HABLAR DE ESTOS TEMAS, TENEMOS DUDAS, PREGUNTAS... HACER INTERVENCIONES PUNTUALES EN LOS INSTITUTOS DE DOS HORAS NO NOS SIRVE, ES MÁS AÚN NOS GENERA MÁS CONFUSIÓN PORQUE LO QUE TRABAJAMOS EN ESTOS TALLERES NADA TIENE QUE VER CON LO QUE VEMOS EN CASA, CON LAS CANCIONES, CON LOS ANUNCIOS, CON LAS PELÍCULAS, CON NUESTRO DÍA A DÍA... ¿POR QUÉ NO SE NOS OFRECE UNA ACTIVIDAD CONTINUADA DONDE PODAMOS HABLAR DE ESTOS TEMAS CON TOTAL LIBERTAD?", era una petición generalizada de los alumnos y alumnas asistentes al taller.

Como tallerista, pude comprobar una vez más dos hechos que muestran que todavía queda mucho por hacer:

El doble discurso, lo que "políticamente es correcto", lo que todos sabemos acerca de la igualdad de género y las relaciones abusivas y lo que realmente llevamos a la práctica. Todos y todas hemos sido socializados en la cultura patriarcal y tenemos muy interiorizados los roles y estereotipos de género. Por tanto, el inconsciente y la inercia nos traicionan. Es necesario desaprender para aprender a relacionarnos desde la igualdad.
La necesidad de hacer atractivo tanto para hombres como para mujeres un nuevo modelo de ser hombre, un hombre igualitario, sensible, emocional, afectivo.

Queda trabajo por hacer, pero también es cierto que una vez más, el Fòrum fue todo un éxito y la prueba fue la gran afluencia de participantes, el que los talleres y mesas redondas se llenaron, todos y todas juntas trabajando por una sociedad igualitaria.

¿QUÉ ES LA PSICOTERAPIA ON LINE?

2010-11-28T14:56:00.000+01:00

¡DESCUBRE UNA NUEVA ALTERNATIVA PARA TU VIDA!

Actualmente, estamos asistiendo a un creciente desarrollo de Internet y de las telecomunicaciones que está abarcando todas las áreas del saber y del conocimiento humano. Hoy en día, cualquier persona puede tener acceso a múltiples servicios de manera virtual de la misma manera que lo haría de forma presencial: compras por internet, cursos on line, asesoría jurídica... El mundo de la psicoterapia no es una excepción pues la Psicoterapia on line está cada vez más en auge, permitiendo que de forma ágil, inmediata y con total seguridad cualquier persona pueda recibir asesoramiento y tratamiento psicoterapéutico a distancia.

CONCIENCIA INTEGRAL pone a tu alcance un servicio de consulta psicoterapéutica. Ofreciéndote la posibilidad de realizar consultas desde tu casa a través del skype.

La consulta online permite una comunicación y exposición del problema de forma casi inmediata, mediante el intercambio de información necesaria para concretar y abordar la consulta de manera profesional, con total seriedad y confidencialidad.

El trabajo terapéutico es muy similar al presencial, ya que el problema se estudia y valora de igual modo que se hace en la consulta presencial. Por tanto, la calidad de la terapia es la misma que en la consulta ya que la finalidad es ofrecer una asistencia psicoterapéutica eficaz, económica y de alta calidad a todas las personas, independientemente de su país o lugar de residencia.

Asimismo, ofrezco la psicoterapia on line como alternativa a las personas que no pueden acudir a la consulta presencial por miedo, inseguridad, falta de tiempo u otros factores, ofreciéndote la posibilidad de seguir la terapia desde tu propio domicilio y en el horario que más te convenga.

No dudes en contactar conmigo porque pienses que la consulta psicoterapéutica on line es algo extraño ya que es una realidad que crece día a día, aumentando el número de personas que utilizan este servicio bien por fobia social, ataques de pánico o simplemente por comodidad y economía.

¡UNA CÓMODA, RÁPIDA Y EFICAZ PSICOTERAPIA A TU ALCANCE!

¡SIN FRONTERA, DE CALIDAD Y CON TOTAL CONFIDENCIALIDAD!

¿QUÉ ES LA PSICOTERAPIA TRANSPERSONAL INTEGRATIVA?

2010-11-28T14:43:00.000+01:00

Todos buscamos la felicidad, deseamos sentirnos bien, en paz con nosotros mismos y con nuestro entorno. Pero parece que la felicidad se nos resiste, la cuestión a plantearnos es ¿dónde buscamos? Pensamos que la estabilidad laboral y económica, tener una pareja y un cierto nivel social hará que nos sintamos seguros, en armonía y satisfechos. Pero, para nuestra sorpresa, nos percatamos de que siempre nos acompaña un punto de insatisfacción, es como si nos faltara algo. En apariencia tenemos todo cuanto necesitamos, pero no es suficiente. Nos preguntamos una y otra vez qué es aquello que anhelamos pero no sólo no encontramos la respuesta sino que sentimos un regusto de incomodidad y de culpabilidad. “¿Cómo puedo sentirme mal si tengo todo cuanto necesito?” “No puedo contarle a nadie cómo me siento porque no me van a entender. ¿Como puedo quejarme si hay personas que tienen menos que yo? Pero, lo curioso es que éstas parecen más felices que yo?”. Estas preguntas y otras similares nos rondan por la cabeza, entrando en un bucle sin salida que nos genera sufrimiento.

El quid de la cuestión es que pensamos en la felicidad como algo externo a nosotros y, por lo tanto, la buscamos fuera, en la pareja, en las cosas materiales, en nuestro trabajo, en nuestras relaciones... Y nada de esto nos puede dar la felicidad porque son cosas efímeras, que hoy las tenemos pero mañana las podemos perder. Lo que sentimos respecto a las mismas son estados mentales, el placer que nos da tener una casa bonita y cómoda, una pareja que nos ama, relaciones de amistad satisfactorias... Pero ¿qué sucede si enfermamos, si perdemos nuestro trabajo, nos quedamos sin nuestra casa o tenemos que hacer frente a cualquier otro tipo de pérdida? ¿Se nos derrumba todo nuestro mundo? ¿Nos sentimos peores personas por ello? ¿Nuestra autoestima se viene abajo?
Si las respuestas a estas preguntas son afirmativas es porque nos identificamos con los estados mentales que nos produce el tener estas cosas, tenemos apego a las mismas. Pensamos que somos menos válidos como trabajadores si hemos perdido nuestro empleo cuando en realidad dicha pérdida es una circunstancia, nosotros seguimos siendo los mismos, no valemos menos ni somos menos capaces, profesionalmente hablando, si nos han despedido de la empresa. El sentimiento de no valía aparece si nos hemos identificado con la imagen del trabajador que somos. Pero en realidad, ¿nosotros sólo somos eso?

En una época de crisis como la que estamos viviendo, en la que los cambios se suceden de una manera vertiginosa y el concepto de seguridad y estabilidad se tambalea y lo que ayer era cierto, hoy se pone en duda, es más necesario que nunca practicar el desapego y la desidentificación.
Una crisis como la actual lleva aparejadas crisis personales y es nuestra responsabilidad hacer todo lo posible para tomar conciencia de qué verdades propias nos remueve la crisis socio-económica y qué es lo que nos hace resonar en nuestro interior para elaborarlo y poder salir airosos y renovados de este profundo abismo. Es el cambio personal lo que puede promover un cambio en la sociedad.
Llegados a este punto, en el que las viejas creencias y estructuras se han derrumbado, en el que sentimos que el suelo se hunde bajo nuestros pies y que no tenemos nada a lo que asirnos pues el sentimiento dominante es que hemos perdido el sentido de nuestras vidas y el vacío se instala en nuestro día a día, asistimos a lo que los terapeutas denominamos el colapso del mundo, entendido como una crisis personal profunda. Pero lejos de ser el final de todo, como pueda parecernos, si sabemos manejarla, esta crisis es precisamente una gran oportunidad de cambio y de aprendizaje, de la que podemos salir totalmente renovados y reforzados. Para ello tenemos que centrar nuestra atención sobre una pregunta clave ¿quién soy yo?

Plantearnos esta pregunta es el primer paso para salir de la trampa en la que estamos metidos y que nos mantiene en una constante sensación de insatisfacción. Sólo cuando reconocemos, aceptamos y trascendemos nuestro ego, aquel personaje con el que nos identificamos, los roles que ejercemos y que nos creemos son verdaderos, nos sentiremos verdaderamente libres, en paz y en armonía con nosotros mismos, pues habremos descubierto nuestra verdadera esencia, desarrollando todo nuestro potencial y siendo conscientes de que sólo somos sin necesidad de ser algo o alguien.

La atención plena, el silencio interior y la meditación nos permitirán identificar a nuestro personaje, abrazar nuestra sombra, aquellos aspectos de nuestra personalidad que desconocemos o rechazamos pero que nos generan malestar y conocernos realmente más allá de todo cuanto mostramos.

En este sentido la Psicoterapia Integrativa Transpersonal nos acompaña en este viaje al Ser ya que trabaja desde todos los campos de la persona.

¿Qué diferencia a la Psicoterapia Integrativa Transpersonal de otras terapias?

La Psicoterapia Transpersonal Integrativa ofrece a la persona un tratamiento integral y holísitco, trabajando la mente, el cuerpo, las emociones y la autorrealización. Es un proceso terapéutico en el que no sólo se aborda el problema, aliviando el síntoma o cambiando actitudes, lo que implica un tratamiento superficial que a la larga provocará que el orígen del problema se manifieste con otros síntomas, sino que se aborda la causa o raíz del conflicto que presenta el paciente y que en muchas ocasiones se remonta a la infancia, incluso a edades tan tempranas que ni siquiera la persona tenía desarrollado el lenguaje con lo que el paciente no puede explicar lo que le pasó, pero en cambio su cuerpo sí que registró las vivencias traumáticas experimentadas. Entonces, ofrezco al paciente un espacio de escucha al cuerpo para poder acceder a las memorias históricas y así destrabar conflictos emocionales no resueltos a los que desde la mente no podemos acceder pero que influyen o limitan la vida presente de la persona.

¿Cuándo acudir a la Psicoterapia Transpersonal Integrativa?

Cuando nos sentimos cansados, desmotivados y faltos de energía.

Cuando sentimos que nuestras vidas no tienen sentido. Esa sensación de que nos falta algo.

Cuando nos sentimos agobiados y desbordados por los problemas y las situaciones cotidianas.

Cuando padecemos estrés.

Cuando nos cuesta tomar decisiones.

En casos de miedos, fobias, inseguridades y bloqueos emocionales.

Cuando sufrimos somatizaciones como dolores de cabeza, tensión en las cervicales, insomnio, etc.

Beneficios de la Psicoterapia Transpersonal Integrativa

Saber y ser conscientes de lo que nos decimos a nosotros mismos es la clave de nuestro bienestar emocional. A menudo nosotros somos nuestros peores jueces y es precisamente nuestro crítico interior el que no para de juzgarnos, compararnos y de revivir constantemente aquello que nos genera infelicidad.
¿Te has parado a pensar cómo te tratas a ti mismo? ¿Te sientes mal ante un fracaso? ¿Piensas que no te has esforzado bastante y te sientes culpable? ¿Cuando alguien te critica o te hace algún comentario negativo sobre tu aspecto o forma de ser te pones a la defensiva? Conocer el diálogo interior es el primer paso hacia la autoestima, y la terapia de las tres sillas es un poderoso recurso para desenmascarar al crítico interior y convertirnos en nuestro mejor amigo.

Muchas veces nos sentimos insatisfechos, ansiosos, irritables y no sabemos exactamente qué es lo que nos sucede. No somos conscientes de que hay una vocecita en nuestro interior que nos dice constantemente en qué nos estamos equivocando, aquello que debemos hacer, que no estamos consiguiendo lo que deseamos, que tropezamos una y otra vez con la misma piedra, que las vivencias del pasado se repiten.
Es nuestro crítico interior que no cesa de juzgarnos, de compararnos y de hacernos revivir aquello que nos hace infelices. Es precisamente este diálogo interior, que se produce a nivel inconsciente, nuestra principal fuente de malestar y de sufrimiento. Porque todo lo que pensamos y nos decimos genera en nosotros un conjunto de emociones negativas que a su vez alimentan los pensamientos negativos, entrando en un círculo vicioso del que no sabemos cómo salir.

Con la Psicoterapia Transpersonal Integrativa, la persona aprende a ser consciente de sus patrones mentales, descubriendo a su crítico interior, y de sus conductas condicionadas, con lo que ahora tiene una mayor libertad para decidir cómo actuar. Sus respuestas ante lo que le sucede ya no serán reactivas o defensivas, sino que actuará desde la madurez, la conciencia y la lucidez.
Asimismo, su sufrimiento disminuirá porque ya no se identifica con sus pensamientos, sentimientos y emociones, sino que puede observarlas y trascenderlas. Una persona que ha comprendido que los problemas o dificultades que nos presenta la vida son oportunidades para aprender y crecer ya no se quedará anclada en el dolor sino que su mirada será más amplia abarcando todos los matices de la situación que está viviendo. Una persona que ya no necesita echar la culpa a nadie de lo que le sucede, sino que ha aprendido a responsabilizarse de su propia vida. Una persona que, libre de toda dependencia emocional, entiende el verdadero siginificado del Amor. Una persona con una buena autoestima, autónoma, libre, responsable y autorrealizada.

¿Qué técnicas se aplican en la Psicoterapia Transpersonal Integrativa?

La Psicoterapia Transpersonal Integrativa es una terapia integrativa y holística que conjuga distintas técnicas como pueden ser:

Técnica de las tres sillas para descubrir nuestro diálogo interior.

Sanación del niño interior.

Ejercicios para la práctica del “darse cuenta”.

Ejercicios de identificación con el Testigo interior.

Respiración consciente.

Regresiones.

Meditación.

La finalidad de la Psicoterapia Transpersonal Integrativa es ponernos en contacto con nuestro centro esencial, con nuestro verdadero ser, desidentificándonos de todos aquellos personajes o roles que desempeñamos, lo que se conoce como ego. A lo largo de nuestra existencia y como respuesta a las experiencias vividas y a los mensajes recibidos desde nuestra más temprana infancia, hemos desarrollado una personalidad y una serie de conductas condicionadas para adaptarnos a nuestro entorno y recibir el amor y aprobación que tanto anhelamos, pero a lo largo de este camino, hemos renunciado a nuestro verdadero ser, hemos olvidado quiénes somos en realidad y este olvido nos genera sufrimiento.

La Psicoterapia Transpersonal Integrativa supone el camino de vuelta a casa, implica despertar y recordar quiénes somos en realidad, reconocer nuestro ser trascendiendo nuestro ego, despojándonos de toda máscara y personaje porque somos conscientes de que por encima de ese amor condicionado que conocemos hay un Amor incondicional que somos nosotros mismos y que por lo tanto nadie nos lo puede dar ni quitar porque nosotros somos en esencia ese Amor.

“Ningún problema puede ser resuelto en el mismo nivel de conciencia en que se creó” (Albert Einstein)

La Psicoterapia Transpersonal Integrativa es un camino hacia lo más profundo de nosotros mismos y el terapeuta es un acompañante en este viaje hacia uno mismo que nos ayuda en un espacio de profundo amor y respeto a mirar los aspectos más sombríos de nuestra personalidad, los conflictos no resueltos y los miedos para poder iluminarlos con la conciencia y finalmente trascenderlos.

“En realidad pensamos que resolviendo los problemas alcanzaremos la paz, cuando en realidad es abrazando la paz cuando los problemas se disuelven”

Como toda terapia, la Psicoterapia Transpersonal Integrativa, empieza por ayudar al paciente a poner fin al sufrimiento que está padeciendo, ofreciéndole su apoyo incondicional y contención, para que una vez se haya restablecido un cierto equilibrio emocional, iniciar un proceso de apertura de la conciencia, un empezar a “darse cuenta”, un vivir en el aquí y ahora, un aprender a mirar de otra manera, con una visión más amplia.
Para ello, el proceso terapéutico pasa por distintas etapas:

1.- “El darse cuenta transforma al observador y a lo observado, el proceso del conflicto sostenidamente atestiguado supone la resolución del mismo”.

Se enseña a la persona a observar todos los aspectos de su propio conflicto, haciéndolo consciente de sus patrones mentales, de sus emociones, de sus respuestas condicionadas. El darse cuenta es el primer paso para el cambio y el crecimiento pues la verdadera causa del sufrimiento humano es la ignorancia.

2.- “Lo importante no es lo que sucede sino cómo lo interpretamos”.

En esta etapa la persona comprende que nosotros creamos nuestra realidad pues todo cuanto nos sucede lo interpretamos según nuestra propia visión del mundo (percepción) y ésta depende de nuestro sistema de creencias, experiencias pasadas, etc. Por lo tanto, una vez la persona es consicente de que nuestra forma de pensar crea nuestra realidad, puede decidir lo que quiere vivir y experimentar pues el mero hecho de ser consicente de lo que está pensando o sintiendo, le brinda la posibilidad de pensar o sentir de modo distinto, con lo que se rompe la cadena de automatismos y respuestas impulsivas.

3.- “No eres una criatura humana en una aventura espiritual, sino una criatura espiritual en una aventura humana”.

En esta etapa se construye el puente entre la psicología y la espiritualidad, pues una vez que la persona transciende el ego y deja de identificarse con sus pensamientos y emociones, se reconoce como Ser y, una vez trascendido el ego, comprende que lo importante es Ser sin necesidad de ser alguien o algo, pues su autoestima ya no depende de quién sea o de lo que pueda tener. Es en esta fase, en la que la persona intuye cuál es el propósito de su vida y tiende a la autorrealitzación.

Cuando hablamos de la espiritualidad, no nos estamos refiriendo a ninguna religión pues la verdadera espiritualidad trasciende toda creencia o dogma ya que tiene que ver con una vivencia íntima de unidad y de amor universal. “Lo espiritual hace referencia al grado de amor y expansión de consciencia que se expresa a lo largo del vivir”.

LO QUE REALMENTE CURA AL SER HUMANO ES EL AMOR. EL AMOR ES UN ESTADO DE CONCIENCIA.

En la Psicoterapia Transpersonal Integrativa, lo que realmente sana es la conciencia pues el devenir plenammente consciente de nuestra realidad, implica automáticamente su transformación.

Un conflicto “observado” es un conflicto resuelto (Nisargadatta).

DESCUBRIR A NUESTRO CRÍTICO INTERIOR.

2010-10-11T18:30:00.000+02:00

Muchas veces nos sentimos insatisfechos, ansiosos, molestos con nosotros mismos y no sabemos porqué. No somos conscientes de que en nuestro interior hay una vocecita que nos dice constantemente en qué nos hemos equivocado, lo que tenemos que hacer, que no estamos consiguiendo lo que deseamos, que tropezamos una y otra vez con la misma piedra... Es nuestro crítico interior que no para de juzgarnos, de criticarnos, de compararnos y de hacernos revivir constantemente aquello que nos hace infelices. Es precisamente este diálogo interior, que nos pasa desapercibido, nuestra principal fuente de malestar y de sufrimiento. Porque todo lo que pensamos y nos decimos genera en nosotros un conjunto de emociones negativas que a su vez alimentan a estos pensamientos negativos, entrando en un círculo vicioso del que no sabemos cómo salir. Pero la buena noticia es que nosotros tenemos la llave de nuestra propia prisión.

En las sesiones terapéuticas, ayudo al paciente a darse cuenta de este diálogo interior para poder desenmascarar a ese crítico que todos llevamos y ese ser conscientes de la relación que tenemos con nosotros mismos. Y es precisamente ese darse cuenta el primer paso para el cambio, el autoconocimiento y el crecimiento personal.

Begoña Serra.
Psicoterapeuta Transpersonal Integrativa.
Tel: 639 77 84 62

FORMANDO PERSONAS

2010-09-16T20:30:00.001+02:00

Se dice que la juventud no es responsable, que no valora el esfuerzo, que no tiene valores… En primer lugar, no me gustan las generalizaciones. Conozco a muchos y muchas jóvenes con las ideas claras, comprometidos con la sociedad en la que viven, solidarios, responsables de sus propias vidas y que podrían dar lecciones a más de uno y una. Pero hablar de ellos y ellas no “se lleva”, no “está de moda”.
Vivimos en una sociedad en la que se habla de lo que está mal, en la que prima lo negativo y que no habla de las cosas bien hechas… Si nos fijamos en los telediarios, sólo se habla de los conflictos, de las guerras, del terrorismo, de la violencia… pero pocas veces se abre un informativo con una buena noticia, con un buen acto, con un gesto que nos haga creer en la bondad y en la solidaridad de la humanidad. Lo que vende es el morbo, las desgracias… tal vez para consolarnos de “lo mal que estamos” pensando que “los demás están peor”. Recuerdo que en una encuesta que realicé para uno de mis artículos periodísticos, se trataba de valorar el grado de satisfacción de las personas con sus vacaciones, la pregunta era, ¿Cómo han sido sus vacaciones? Y la respuesta más común era: “Bien, pero…” y había una larga lista de todo lo que les había salido mal o ellos y ellas vivían cómo que les había salido mal. ¿Curioso, no? ¿Por qué esa costumbre de sólo remarcar lo negativo de las cosas, situaciones, vivencias y personas?
Pero volviendo al tema que nos ocupa, si nos quejamos de la juventud que está creciendo, ¿No deberíamos mirarnos un poco a nosotros mismos? Nosotros hemos sido los agentes educadores de esta juventud que supuestamente está saliendo tan mal. Tal vez deberíamos analizar qué educación les hemos dado, qué valores han vivido, qué modelos les hemos transmitido. Y para ello, deberíamos hacer un ejercicio de introspección personal y saber cómo somos nosotros.
¿Qué esfuerzo podemos exigirle a un chico o chica a la que le hemos dado todo? ¿Qué responsabilidad pedirle a un adolescente que ha crecido sin límites? ¿Qué tolerancia a la frustración le podemos pedir a alguien que en su vida a escuchado un “NO”?
Pero, ¿Y nosotros, de qué educación venimos? ¿Qué pautas de conducta arrastramos? En mi experiencia profesional, he oído muchas veces que no se nos ha enseñado a vivir, que eso es algo que las personas que han sentido la necesidad de aprender, lo han tenido que hacer por su cuenta, trabajándose a sí mismas, a veces con ayuda de un profesional y otras, mediante cursos, lectura de libros, etc. ¿Pero y qué pasa con las personas que no han sentido esta necesidad?
Somos una generación educada en el miedo y en el poder. La religión, el estado, la educación se han encargado de decirnos lo que estaba bien y lo que estaba mal. El pecado nos ha perseguido y ha dejado la huella de la culpabilidad, conviertiéndonos en Adultos con un estado del Yo Niño muy grande que necesita de alguien que le diga lo que puede y lo que no puede hacer, que lo dirija y se responsabilice de su vida, castigándolo si es necesario. Nos han dejado muy poco margen para la libertad, la autonomía y la responsabilidad y así nos va.
Personalmente, me choca muchísimo que tenga que existir algo como el carnet por puntos para obligar a la gente a reducir la velocidad cuando es de pura lógica que no se puede exceder el límite de velocidad por una cuestión de seguridad. ¿Por qué necesitamos que nos traten como niños? ¿Por qué el Estado tiene que ejercer de Padre? ¿Y por qué algunos adultos sienten la necesidad de transgredir esta norma (poniendo en peligro su vida y la de los demás) y alardean de ello y de conocer dónde están los rádares? ¿Por qué hay tanto adulto con su Niño rebelde haciendo de las suyas? Del mismo modo también hay mucho adulto con un Niño sumiso que espera la protección y la ayuda del Padre-Estado que debe dar respuesta a todas sus necesidades.
Y me pregunto yo, ¿cómo estos adultos con un Estado del Yo Niño tan exagerado pueden educar en valores a sus hijos e hijas y ayudarles a formarse como personas autónomas, libres, responsables y auténticas?
Creo que nos falta una generación intermedia en el eslabón. Hay muchos agentes educadores (padres y madres, profesores y profesoras) a los que les cuesta mucho poder educar porque ellos y ellas mismas están carentes de una educación para la vida y tienen muchas necesidades no cubiertas e interrogantes no resueltos. Un director de una Escuela para profesores me decía que por sus aulas llegaban a pasar muchos Niños desorientados, adultos contamidos por una infancia marcada por el miedo, por la culpa, por la represión, por los mandatos de un Padre Crítico que no les ha dejado expresar su Niño Natural.
Este ensayo se dirige a todos los agentes educadores que crean que para educar a las generaciones futuras es necesario que primero ellos y ellas hagan un crecimineto personal para poder potenciar su Adulto, que no se puede enseñar a un niño a hacerse cargo de su vida y a crecer en libertad, si el Adulto que lo hace no ha aprendido primero a responsabilizarse de su vida y a gestionar sus emociones.
Quiero compartir con el lector las reflexiones de Vanessa Jorge, una maestra de Educación Especial de Alumnos de P3 a Primero del CEIP Planas i Casals de Badalona (Barcelona) a quien conocí en uno de los talleres de lectura emocional que conduzco. Según sus propias palabras: “Mi aportación personal al alumnado es cultivarme yo cada dia, quererme y respetarme como punto de partida para saber respetar y querer a los otros (compañeros, familia, niños y niñas…). Sólo así puedo transmitir estos valores a mis alumnos y alumnas. Aquí la teoría no sirve. Si tienes la preparación teórica y los conocimientos adecuados y necesarios para ser docente pero no eres una buena persona, no puedes ser un buen maestro. Llegados a este punto me planteo dónde podría buscar el Decálogo de la Buena Persona”.
Vanessa me comentaba una frase del Profesor de Sociología de la Educación, Fernando González, que siempre le resuena en su interior y que es su norte a la hora de ejercer la docencia. La frase dice: “La Escuela es una institución socializadora” y es que Educar viene de “educere”, “conducir a”, y siempre es más fácil cuando hay un afecto mútuo y compartimos más momentos buenos que malos.
Vanessa es una ferviente defensora de la educación emocional como proyección de la propia salud emocional, de la propia autoestima pues tenemos que tener presente que:

TRANSMITIMOS LO QUE SOMOS

EMOCIÓN EDUCACIÓN

Hay muchos autores que avalan esta realidad. Entre otros podemos destacar a Pilar Benejam que en su libro Fer de mestre escribe: “El coneixement tampoc es pot separar de l´afectivitat. Avui l´afectivitat es considera un dels factors i la causa principal de l´agressivitat i la violència”. En la misma línea José M. Esteve en La aventura de ser maestro cita a su colega Mari Carmen Díez cuando escribe: “Ahora entiendo la escuela como un sitio adonde vamos a aprender, donde compartimos el tiempo, el espacio y el afecto con los demás; donde siempre habrá alguien para sorprenderte, para emocionarte, para decirte al oído algún secreto magnífico”. Y añade: “hace tiempo que descubrí que el objetivo es ser maestro de humanidad. Lo único que de verdad importa es ayudarles a comprenderse a sí mismos y a entender el mundo que les rodea”. Más adelante, dice: “el problema de la disciplina (...) es un problema muy unido a nuestros sentimientos de seguridad y a nuestra propia identidad (...)”.
Asimismo, Vanessa me explica que también hay maestras anónimas como una compañera suya que afirma: “No tendría sentido que los alumnos fueran físicos cuánticos si no son capaces de ser buenas personas”.
“Siento que como educadores tenemos la responsabilidad compartida con las familias de hacer ver a los niños y niñas el tesoro que hay dentro de cada uno de ellos y hacerles entender que las diferencias son una fuente inmensa de riqueza”, nos dice Vanessa que añade: “En conclusión, cada curso que pasa estoy más cerca de saber cómo es una buena maestra y me siento cada vez un poco más cerca de conseguirlo. Pero aún tengo más claro cómo NO quiero ser, ni ahora que llevo siete años, ni cuando lleve diecisiete o veintisiete. Deseo continuar esforzándome para crecer tanto intelectualmente como emocionalmente y estar lo suficientemente lúcida para saber buscar ayuda si pierdo la motivación o el norte en esta profesión. E incluso para saber dejarlo a tiempo si pierdo el interés. Porque, considero que en nuestra profesión tenemos una gran responsabilidad pues no estamos en una cadena de producción, sino que trabajamos con y para seres humanos”.
Vanessa tiene muy claro cuál es la función de una educadora y que la escuela no es un simple lugar donde se transmiten conocimientos. También es un espacio en el que se vive, se comparte y se convive, un marco de relaciones interpersonales en el que se transmiten valores y en el que se crean lazos que pueden ser de amistad o de enemistad. Por eso de nosotros, de los adultos que estamos educando, depende crear un ambiente armonioso en el que reine la tolerancia, el diálogo, el afecto, el respeto y la asertividad o un ambiente enrarecido en el que se deje de lado a la persona y se prime el individualismo, la competitividad, los resultados, olvidando todo el calor humano y valores como la empatía, la solidaridad y la cooperación. En este último caso, los y las alumnas no aprenderán a verse a sí mismas y a los otros como personas necesitadas de afecto ni a expresar sus necesidades, sentimientos y emociones, lo que acrecentará el malestar en el aula, pudiendo llegar a provocar brotes de agresividad y de violencia o bien contribuir a formar personas inhibidas y desconectadas de sí mismas.
Todos hemos podido comprobar cómo personas que han sido alumnos o alumnas brillantes con un currículum académico espectacular no son capaces de pasar con éxito una entrevista de trabajo o tienen empleos por debajo de sus posibilidades o presentan dificultades en sus relaciones personales. ¿A qué es debido? Normalmente se trata de personas con una autoestima baja que no se valoran lo suficiente y que, por consiguiente no se saben hacer respetar ni se sienten merecedoras de una vida mejor. Por otro lado carecen de los recursos necesarios para gestionar sus emociones y suelen ser personas dependientes que no saben cómo hacerse cargo de sus propias vidas. Por tanto, a pesar de su brillante currículum, la imagen que, como personas, dan de sí mismas a los demás es muy pobre, parecen sin energía, sin vitalidad, sin iniciativa y los empresarios no acaban de confiar en ellas para puestos de responsabilidad. Podríamos decir, en términos de Análisis Transaccional, que tienen un guión de vida de fracaso.
Por el contrario, alumnos que no han sibo buenos estudiantes, transgresores de normas y que han dado más de un quebradero de cabeza a sus profesores, después los hemos visto triunfar en la vida, tanto a nivel profesional como personal. Han sido personas que no les ha importado mostrarse tal como son, que confían en su propia valía, que saben defender sus puntos de vista, que han sabido forjar una personalidad autónoma y libre. Estas personas han sido educadas para tener un guión de vida de triunfador. Probablemente han tenido la suerte de tener unos padres o algún otro referente adulto que les ha transmitido el mensaje de “Hagas lo que hagas, seas como seas, te entienda o no, yo te querré igual”, un mensaje de amor incondicional y de aceptación muy potente que permite que el niño o la niña crezca con la seguridad de sentirse querido y de que su existencia vale la pena. Este mensaje es la clave para que se forje una buena autoestima y la persona crezca emocionalmente sana y se sienta capaz.
Pero como bien dicen muchas de las personas que asisten a mis talleres de lectura emocional, “No nos han enseñado a vivir. Se han olvidado de enseñarnos la asignatura más importante, la de ser Persona. Y nos toca aprenderla de mayores, de adultos cuando la personalidad está muy consolidada y es más difícil desaprender lo ya aprendido y cambiar pautas de conducta que nos hacen ser infelices”.
Por eso, este ensayo pretende demostrar la importancia y la necesidad de enseñar estos concimientos y estos valores cuando todavía la personalidad del niño y del adolescente se está formando y aún se está a tiempo de cambiar las decisiones que sobre uno mismo y sobre los demás se tomaron en la más tierna infancia.
Pero esta transmisión de valores, este aprender a concoerse y conocer el mundo requiere que los y las educadoras tengan una madurez afectiva , una personalidad adulta y una actitud tolerante. Por ello, el presente ensayo va dirigido a los y las profesoras que, siendo concientes de la importante responsabilidad que tienen como educadores y educadoras, quieran hacer todo un proceso de autoconocimiento y de revisión de sus creencias y valores para llegar a ser personas autónomas y auténticas.
En esta misma línea, se pronunció el Honorable Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, el señor Ernest Maragall i Mira que en una conferencia que se celebró el pasado 27 de junio en el Aula Magna de la Universidad de Barcelona bajo el título: “La formació del professorat: una assignatura pendent” defendió la idea de que ser maestro o profesor no tenía que entenderse como una salida laboral más sino como una opción personal y un compromiso con la sociedad. Según palabras del propio Conseller d’Educació, este compromiso implica que los docentes sean los mejores ciudadanos del país y para ello, es totalmente imprescindible poner un especial énfasis y cuidado en su formación inicial, definiendo muy bien cuál tiene que ser el perfil del docente, tal y como se hace en otros países como Finlandia que, para el señor Ernest Maragall es un ejemplo a seguir.
Esta formación inicial implica pasar de un modelo en el que tanto el maestro como el profesor de secundaria hacen muy pocas horas de práctica y no se le dota de suficientes competencias y habilidades afectivo-sociales para enfrentarse a los nuevos retos de la educación con lo que se sigue enseñando de la misma manera con apuntes, libros y evaluando conocimientos a través de exámenes sin tener en cuenta las competencias y habilidades reales de los y las alumnas para poner en práctica los conocimientos aprendidos.
El futuro está en ir hacia un modelo educativo basado en las competencias de los y las alumnas y para ello los docentes tienen que ser capaces de potenciar en ellos y ellas valores como la atención, la concentración, la afectividad, la gestión de las emociones, el desarrollo de habilidades personales y sociales. Este nuevo modelo exige docentes muy bien preparados con una buena formación general en todas las materias, con una clara vocación docente y un compromiso con la sociedad y una buena formación en educación emocional.
Según el propio Conseller d’Educació tenemos que romper con la idea que todavía impera entre algunos profesores de secundaria de que “los profesores estamos para enseñar y no para educar”. Ya hay muchos profesores que han superado esta idea y se han preparado en los cursos de les escoles d’estiu realizando un crecimiento personal, pero esta excelencia no ha de ser una minoria sino que ha de convertirse en lo normal.
Por ello, el Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya quiere sustituir el CAP que, según sus propias palabras, “lo aprueba todo el mundo y se realizan unas prácticas insuficientes en horas e irreales porque no hay un acompañamiento real y una supervisión por parte de un docente ya experimentado, con lo que, en la práctica, se convierte en un puro trámite” por un Máster Universitario de Profesorado que dure todo un curso académico y que incluya unas 400 horas de prácticas reales. Para ello ya se han firmado convenios de colaboración con las distintas universidades catalanas y el Conseller pretende que este Máster sea una realidad para el curso 2008-2009. De esta manera, los nuevos profesores de secundaria no sólo tendrán su licenciatura sino que tendrán una preparación específica para ejercer como docentes. Pero la pregunta que queda en el aire es ¿qué pasa con los docentes que ya tienen la plaza fija? ¿tendrán que realizar algún tipo de reciclaje? o, por el contrario, ¿tendremos dos tipos de profesores?

¿CRISIS GLOBAL O CRISIS PERSONAL?

2010-08-25T14:33:00.001+02:00

CUANDO NOS ACOMPAÑA LA SENSACIÓN DE VACÍO

En una época de crisis como la que estamos viviendo, en la que los cambios se suceden de una manera vertiginosa y el concepto de seguridad y estabilidad se tambalea y lo que ayer era cierto, hoy se pone en duda, es más necesario que nunca practicar el desapego y la desidentificación. Es el cambio personal lo que puede promover un cambio en la sociedad. Para ello tenemos que centrar nuestra atención sobre una pregunta clave ¿quién soy yo?
De lo que respondamos a esta pregunta, dependerá en gran medida nuestra capacidad de superar un momento como el actual.

Todos buscamos la felicidad, deseamos sentirnos bien, en paz con nosotros mismos y con nuestro entorno. Pero parece que la felicidad se nos resiste, la cuestión a plantearnos es ¿dónde buscamos? Pensamos que la estabilidad laboral y económica, tener una pareja y un cierto nivel social hará que nos sintamos seguros, en armonía y satisfechos. Pero, para nuestra sorpresa, nos percatamos de que siempre nos acompaña un punto de insatisfacción, es como si nos faltara algo. En apariencia tenemos todo cuanto necesitamos, pero no es suficiente. Nos preguntamos una y otra vez qué es aquello que anhelamos pero no sólo no encontramos la respuesta sino que sentimos un regusto de incomodidad y de culpabilidad. “¿Cómo puedo sentirme mal si tengo todo cuanto necesito?” “No puedo contarle a nadie cómo me siento porque no me van a entender. ¿Como puedo quejarme si hay personas que tienen menos que yo? Pero, lo curioso es que éstas parecen más felices que yo?”. Estas preguntas y otras similares nos rondan por la cabeza, entrando en un bucle sin salida que nos genera sufrimiento.

El quid de la cuestión es que pensamos en la felicidad como algo externo a nosotros y, por lo tanto, la buscamos fuera, en la pareja, en las cosas materiales, en nuestro trabajo, en nuestras relaciones... Y nada de esto nos puede dar la felicidad porque son cosas efímeras, que hoy las tenemos pero mañana las podemos perder. Lo que sentimos respecto a las mismas son estados mentales, el placer que nos da tener una casa bonita y cómoda, una pareja que nos ama, relaciones de amistad satisfactorias... Pero ¿qué sucede si enfermamos, si perdemos nuestro trabajo, nos quedamos sin nuestra casa o tenemos que hacer frente a cualquier otro tipo de pérdida? ¿Se nos derrumba todo nuestro mundo? ¿Nos sentimos peores personas por ello? ¿Nuestra autoestima se viene abajo?

Si las respuestas a estas preguntas son afirmativas es porque nos identificamos con los estados mentales que nos produce el tener estas cosas, tenemos apego a las mismas. Pensamos que somos menos válidos como trabajadores si hemos perdido nuestro empleo cuando en realidad dicha pérdida es una circunstancia, nosotros seguimos siendo los mismos, no valemos menos ni somos menos capaces, profesionalmente hablando, si nos han despedido de la empresa. El sentimiento de no valía aparece si nos hemos identificado con la imagen del trabajador que somos. Pero en realidad, ¿nosotros sólo somos eso?

Una crisis como la actual lleva aparejadas crisis personales y es nuestra responsabilidad hacer todo lo posible para tomar conciencia de qué verdades propias nos remueve la crisis socio-económica y qué es lo que nos hace resonar en nuestro interior para elaborarlo y poder salir airosos y renovados de este profundo abismo. Es el cambio personal lo que puede promover un cambio en la sociedad.

Llegados a este punto, en el que las viejas creencias y estructuras se han derrumbado, en el que sentimos que el suelo se hunde bajo nuestros pies y que no tenemos nada a lo que asirnos pues el sentimiento dominante es que hemos perdido el sentido de nuestras vidas y el vacío se instala en nuestro día a día, asistimos a lo que los terapeutas denominamos el colapso del mundo, entendido como una crisis personal profunda. Pero lejos de ser el final de todo, como pueda parecernos, si sabemos manejarla, esta crisis es precisamente una gran oportunidad de cambio y de aprendizaje, de la que podemos salir totalmente renovados y reforzados. Para ello tenemos que centrar nuestra atención sobre una pregunta clave ¿quién soy yo?

Plantearnos esta pregunta es el primer paso para salir de la trampa en la que estamos metidos y que nos mantiene en una constante sensación de insatisfacción. Sólo cuando reconocemos, aceptamos y trascendemos nuestro ego, aquel personaje con el que nos identificamos, los roles que ejercemos y que nos creemos son verdaderos, nos sentiremos verdaderamente libres, en paz y armonía con nosotros mismos, pues habremos descubierto nuestra verdadera esencia, desarrollando todo nuestro potencial y siendo conscientes de que sólo somos sin necesidad de ser algo o alguien.

La atención plena, el silencio interior y la meditación nos permitirán identificar a nuestro personaje, abrazar nuestra sombra, aquellos aspectos de nuestra personalidad que desconocemos o rechazamos pero que nos generan malestar y conocernos realmente más allá de todo cuanto mostramos.

En este sentido la Terapia Integrativa Transpersonal nos acompaña en este viaje al Ser ya que trabaja desde todos los campos de la persona.

Begoña Serra.

Psicoterapeuta Transpersonal Integrativa.

CONTACTA CONMIGO

2009-03-26T12:36:00.003+01:00

COMPARTIR EXPERIENCIAS Y BUSCAR RESPUESTAS A NUESTRAS INQUIETUDES, AYUDA A CRECER

Jorge Bucay en "Cuentos para pensar" define un buscador "como alguien que busca, no necesariamente que encuentra. Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe qué es lo que está buscando. Es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda".

Me gusta ese concepto de buscador, yo también me considero una persona que busca y en esta idea de búsqueda concibo la vida como un camino, un viaje hacia nosotros mismos y hacia el amor, en el que nos encontramos con compañeros de viaje.

Quiero compartir con vosotros una reflexión que escribí en octubre de este año.

"La vida son momentos, vivencias, experiencias compartidas y sentimientos.

La vida está hecha de colores, de olores y de sabores, también de carícias, de besos y de abrazos.

la vida son instantes fugaces que hay que atraparlos y saborearlos. A veces nos dejarán un gusto dulce y otras un regusto amargo. pero, por ello, la vida no deja de ser algo hermoso, un regalo preciado.

Estamos aquí para vivir la vida, para sentirla, para degustarla, para exprimirla.

En la vida todo pasa y todo llega, lo bueno y lo malo, por eso hay que dejar fluir... dejarnos llevar por las olas de la vida que a veces transcurrirá mansa y otras nos hará sortear tempestades.

La vida es un largo e intenso camino con sus días luminosos y sus noches oscuras y también con sus días oscuros y sus noches luminosas.

La vida es como un arcoiris, como una explosión de vivencias y de emociones, ni buenas ni malas. Simplemente son vivencias y emociones, las mías, las tuyas, las nuestras, las de ellos, que nos ayudan a crecer, a madurar y a ser mejores.

Machado decía que se hace camino al andar. La vida se hace viviéndola, haciendo camino, tomando atajos, perdiéndonos por los numerosos senderos... y teniendo siempre presente que en los cruces nos encontraremos con personas nuevas y perderemos otras conocidas.

Eso es la vida, un viaje maravilloso en el que lo importante no es el destino sino el camino".

Por tanto, esta sección es un espacio para todos vosotros, para todos aquellos y aquellas que buscáis, un espacio para compartir, para opinar, para reflexionar, para expresar vuestras inquietudes y opiniones, y también para hacerme las consultas y preguntas que querías.

Begoña.

Una buscadora.

CINE FÒRUM "DELICIOSA MARTHA" AL CENTRE D'ADULTS EDELIA HERNÁNDEZ DE VILADECANS

2009-03-26T12:26:00.003+01:00

EL QÜESTIONAMENT DELS ESTEREOTIPS DE GÈNERE ÉS CLAU PER ACONSEGUIR LA IGUALTAT ENTRE DONES I HOMES

El passat 17 de març de 2009 i dins de les activitats realitzades en commemoració del dia de la dona, vaig conduir un cine fòrum al Centre d’Adults Edelia Hernández de Viladecans on durant dos trimestres estic impartint un crèdit variable de perspectiva de gènere a diferents grups. La participació va ser d’unes quaranta persones, la majoria de les quals eren dones.
Tot i realitzant-se en el centre, era una activitat oberta (no exclussiva per les i els alumnes del centre) doncs es va emmarcar dins del Pla de Millora Integral de Ponent i es va fer difusió a la pàgina web, tenint també un seguiment per la televisió de Viladecans.
La finalitat de l’activitat era treballar i qüestionar els estereotips de gènere, per tal d’entendre que la societat patriarcal en la que tots i totes hem estat socialitzats i educats fa una distinció entre el que s’espera d’una dona i les expectatives que es tenen del que és ser un home que és totalment cultural i que, per tant, es poden canviar incidint en l’educació emocional i partint de la idea de que més enllà de dones i homes som persones amb les mateixes necessitats de relació, de reconeixement i d’afecte.
Durant la primera part, es va projectar la pel·lícula “Deliciosa Martha” i després va seguir un debat sobre els aspectes que jo anava plantejant i les qüestions que es suscitaven entre les i els assistents.

Els temes que més van sorgir van ser:

□ Com enfoquen tant les dones com les dones la competitivitat en el treball i les relacions amb els companys i el cap.
□ Si les dones tenen les mateixes possibilitats que els homes d’accedir a un càrrec de responsabilitat.
□ Com influeix el fet de tenir fills en l’aspecte laboral tant de la dona com de l’home.
□ Com gestionen les seves emocions les dones i els homes.
□ Per què hi ha persones que es refugien en el treball?
□ Què és el que fa que una persona no sàpigui demostrar i expressar les seves emocions?
□ Què busquem en les relacions interpersonals?

Tant les organitzadores de l'activitat com les persones participants vam coincidir en la necessitat de tenir més iniciatives com aquesta i de crear espais de reflexió i de conscienciació per tal d'assolir relacions més igualitàries i satisfactòries.

EL PROJECTE TRENQUEM EL SILENCI REB UNA DONACIÓ DE L'AJUNTAMENT DE BADALONA

2009-03-26T12:10:00.004+01:00

ES RECAPTEN 2110 EUROS PER A NOUS PROGRAMES CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

06/03/2009

El passat 6 de març de 2009 La Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere va rebre 2.110 euros de la mà de l'alcalde de Badalona, Jordi Serra i la Regidora d'Acció Social Polítiques d'Igualtat i Relacions Ciutadanes, Paquita Teruel. L'agrupació aglutina a totes aquelles persones que, des de diferents sensibilitats, treballen per eradicar la violència contra les dones de la nostra societat i destinaran la dotació a un projecte de sensibilització sobre la violència de gènere a les escoles de Badalona.
En el marc de la commemoració del Dia Internacional de la Dona, la Carpa de Titus ha acollit una festa reivindicativa on els grups i les entitats de dones de Badalona han fet balanç de la tasca feta al llarg de l'any, com entitats dedicades a la lluita per la igualtat real entre homes i dones.
La Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere ha rebut un xec per valor d'uns 2.000 euros. Els diners provenen de l'aportació de 3 euros que han fet les dones que han assistit a la festa reivindicativa en commemoració del Dia Internacional de la Dona.
Els diners del xec s'invertiran en un nou projecte de la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere a Badalona, que sota el lema TRENQUEM EL SILENCI A LES AMPAS I ESCOLES DE PRIMÀRIA I INSTITUTS DE SECUNDÀRIA, sensibilitzarà tant l'alumnat i al professorat dels centres educatius com als pares i mares sobre la violència de gènere.

L'acte va ser seguit per la televisió de Badalona.

Per a més informació consulteu l'enllaç: http://tvbadalona.cat

Es recapten 2.110 euros per a nous programes contra la violència de gènere

CONFERÈNCIA: COM ABORDEM TANT PARES COM PROFESSORS LA VIOLÈNCIA A LES AULES?

2009-03-10T11:39:00.002+01:00

“Roberto tiene catorce años y vive en un lugar de la província de Córdoba. Durante los recreos había optado por quedarse dentro del aula por temor a Ramón, su acosador, y se iba a la biblioteca. Roberto tenía miedo de que su padre lo humillara, de que le dijera ‘maricón’ o ‘no sirves para nada’. No hacía mucho que Ramón y tres de sus acosadores le habían quitado y destruido parte del material escolar. Pero lo más grave ocurrió antes del verano: lo interceptaron en uno de los pasillos, le empujaron hasta el baño y allí le quitaron la ropa y le encerraron desnudo, sin poder salir. Cuando fue encontrado horas después, Roberto no dijo nada, no delató a nadie. Esa misma noche tuvo que ser internado en un hospital por un shock emocional severo. Roberto no ha vuelto al colegio, tiene pánico de salir de su casa y está en tratamiento psicológico”.

“Guerra en las aulas”
Nora Rodríguez.

PUNTS QUE TRACTAREM:

- Què és el bullying?

- Per què últimament es parla tant de la violència a les aules i apareixen tants casos de bullying?

- El bullying es pot donar en qualsevol col.legi o són necessaris alguns condicionaments previs?

- En un procés de bullying estem parlant de tres víctimes.

- Com podem detectar que el nostre fill/a està sent víctima de bullying?

- Què podem fer davant d’una situació de bullying?

- Com es poden prevenir aquestes situacions?

QUÈ ÉS EL BULLYING?

- Bullying ve de bull que vol dir “toro” i fa referència a l’acuit piscològic, moral i/o físic que exerceix un alumne sobre un altre d’una manera sistemàtica i amb la intenció de fer-li mal.

- El bullying és un procés que es dóna entre iguals i en el que el bully (agressor) controla l’altre perquè ell mateix té dificultats en la seva pròpia vida (per exemple, és maltractat a casa seva, és fruit d’una família desestructurada o no se sent estimat).

- En qualsevol moment qualsevol moment, els papers es poden canviar i el bully, és adir, l’agressor, es pot convertir en víctima de la seva pròpia víctima ja que aquesta, cansada d’haver de suportar els abusos, pot reaccionar, bé contra si mateixa o bé contra el seu agressor.

- Quan parlem de bullying ens referim a un greu problema social, no a fets aïllats de joves i nens amb famílies desestructurades i sense recursos econòmics.

- El bullying no entén de classes socials ni culturals. Es pot donar de la mateixa manera en nens i nenes de preescolar com entre adolescents i, fins i tot, entre universitaris, tant en estrats socials d’alt poder adquisitiu com en barris marginals.

- Bullying no és el mateix que agressivitat. El bullying sempre té com a trets caracterísitics i identificadors la violència que hi ha darrera i que implica ràbia, còlera, ira, intenció de destruir a l’altre persona i sempre d’una manera conscient.

ACCIONS D’ASSETJAMENT:

- Rebre cops.

- Ser molestats constantment.

- Rebre porvocacions continues.

- Ser acosats físicament (empentes…).

- Posar-los malnoms degradants.

- Ser insultats ells mateixos i/o les seves famílies.

- Ser objectes de rumors o mentides.

- Rebre notes anònimes.

- Ser aïllats del grup i apartats de les activitats de calsse.

- Atacar o destruir les seves pertenences.

- Forçar-los a entregar diners, l’entrepà, les seves pertenences…

- Ofendre’ls per presentar alguna acaracterística que els diferenciï de la resta (algun tret físic, portar ulleres, aparells de les dents, tenir menys força física o treure millors notes).

- Es fiquen amb la seva situació socioeconòmica, intelectual, emocional i/o racial.

- Viuen constantment atemoritzats per l’amenaça de rebre accions contra ells i/o els seus familiars.

I SI SEMPRE HA EXISTIT, PER QUÈ ÚLTIMAMENT ES PARLA TANT DE LA VIOLÈNCIA A LES AULES I APAREIXEN TANTS CASOS DE BULLYING?

- En primer lloc, perquè s’ha visibilitzat el problema i hem pres consciència de les greus conseqüències que comporta.

- En segon lloc, perquè la violència s’ha generalitzat i s’ha tornat més agressiva, més danyina.

- Els nens i adolescents veuen violència a tot arreu (a la televisió, als video-jocs, al carrer…) i si no se’ls fa reflexionar, si ningú no els fa tenir una mirada crítica, la veuen com quelcom natural i la interioritzen com a una manera normal i correcta d’actuar i de resoldre conflictes.

- Són molts els mestres i professors que alerten del gran perill de que els nostres fills mirin la televisió d’una manera indiscriminada. En aquests moments, tant la televisió com els video-jocs són els principals educadors dels nostres joves.

- Els pares hem de tornar a assumir el nostre paper d’educadors i ensenyar-los a tenir aquesta mirada crítica i reflexiva, hem de transmetre’ls valors, hem de saber-los escoltar, conèixer què és el que els preocupa i fer-los saber que els estimem i els recolzem. Cas contrari, l’espiral de violència anirà creixent i les víctimes no tan sols seran els companys, sinó també els pares i els mateixos professors (ja són moltes les denúncies que existeixen en aquest sentit).

- Hem de ser conscients que la violència està per tot arreu. Els joves creixen sense límits, sense una autoritat clara i sense un horitzó segur. Els pares han delegat l’educació en uns professors que han perdut l’autoritat.

- A més, els joves creixen en una societat competitiva, agressiva i consumista que els transmet la idea de l’èxit fàcil, de la manca d’esforç i de responsabilitat. A més són uns joves que creixen sols, davant de la televisió, de l’ordinador o de la vídeo-consola. Ja no hi ha diàleg amb els pares, ningú s’interessa per ningú i els valors es van perdent.

EL BULLYING ES POT DONAR EN QUALSEVOL COL.LEGI O SÓN NECESSARIS ALGUNS CONDICIONAMENTS PREVIS?

- El bullying és un problema que no sempre es presenta de la mateixa manera i que es pot donar en grups diversos i tant en nens de preescolar com entre adolescents, i inclòs els universitaris. A més, és independent del nivell econòmic i social.

- El bullying té unes catacterísitques pròpies i identificadores. Es tracta d’una violència que un igual exerceix sobre un altre per tal de danyar-lo i controlar-lo. Evidentment aquí hi ha una agressió (bé física o psicològica) però es tracta d’una agressió intencionada, continuada en el temps i amb una finalitat clara. Per això parlem de violència.

- Quan parlem de bullying no ens estem referint a meres bromes o petites provocacions, tan generalitzades a les escoles. Hi ha intimidació quan un membre del grup és objecte de més ofenses que els demés i és reiteradament exclòs del grup. En aquest sentit, es quan parlem de dues posicions desiguals i complementàries: una violenta i forta (el bully) i l’altre sbmisa i dèbil (la víctima).

- No estem davant de fets aïllats, sinó d’un greu problema social perquè segons dades estadístiques, malgrat que no podem saber amb certesa el percentatge d’alumnes que han patit o poden estar patint bullying, les xifres ronden un 48%, del qual més de la meitat hauríen patit violència psicològica, un 18% hauríen sofert agressions físiques, incloses les produides per arma blanca i un 2.5% algun tipus d’agressió sexual.

EN UN PROCÉS DE BULLYING ESTEM PARLANT DE TRES VÍCTIMES.

- La víctima dels abusos. Les víctimes de bullying presenten un alt grau d’ansietat, es mostren insegurs i desconfiats, tenen una baixa autoestima i una imatge negativa de si mateixos, desenvolupant sovint actituds de por a l’escola per considerar-la un lloc insegur. L’alt nivell d’angoixa, l’aïllament al que son sotmesos, la imatge deteriorada de si mateixos i l’estrés al que es veuen sotmesos sovint els porta a tenir pensaments suicides.

- El propi bully que sol ser una persona amb una autoestima molt baixa i amb greus problemes personals.

No hem d’oblidar que el bullying és un procés d’assetjament entre iguals en el que el bully controla a l’altre de manera sistemàtica perquè l’agressor té la seva pròpia vida descontrolada.
És per això que parlem de víctimes, el bully és una víctima de sí mateix i de les circumstàncies personals que l’envolten que necessita teràpia psicològica per tal de resoldre els seus propis conflictes personals perque cas contrari tal com demostren les estadístiques un 25% dels agressors que s’han acostumat a aconseguir els seus objectius mitjançant la intimidació, acaben tenint problemes amb la justícia.

- El grup-classe també és una altra víctima perquè assisteix i pateix aquesta violència en silenci, són testimonis passius que, malgrat que sovint volguin denunciar els fets, no s’atreveixen i callen per por a les represàlies, a ser considerats “chivatos”.
Hem de tenir present que el bully s’erigeix en una persona forta, poderosa que té controlada a tota la classe que opta per seguir-li la corrent o mirar cap a una altra banda; és com si pensesin: “mentre el molestin a ell, jo puc estar tranquil”. Estem davant de la “llei del silenci”.

INDICADORS DE QUE EL/LA NOSTRE/A FILL/A POT ESTAR PATINT BULLYING:

Aquests indicadors no són exclusius del bullying, però en són una bona referència:

- Arriba amb blaus a casa.

- Diu que no vol tornar a l’escola.

- Està sol i aïllat, no té amics ni es relaciona amb els companys de classe.

- Es tanca en la seva habitació i s’aïlla amb internet o amb la consola.

- Es baralla sovint amb els seus pares o germans perquè està neguitós i els culpabilitza de tot el que li succeeix.

- Compra més material escolar perquè el que tenia li han robat o li han trencat.

- Arriba amb la roba estripada a casa.

- Perd la gana de menjar.

- Es mostra apàtic/a i sense energia.

- Evita parlar de l’escola amb els pares.

- Reacciona de manera negativa davant de qualsevol tema relacionat amb els companys o l’escola.

- No vol sortir de casa.

- Baixa en el seu rendiment escolar.

- Comença a patir insomni i manifesta altres somatitzacions com ara mals de cap, mal de panxa, vèrtigs, vòmits…

COM ES PODEN PREVENIR AQUESTES SITUACIONS I QUÈ PODEM FER DAVANT D’UNA SITUACIÓ DE BULLYING?:

- Ensenyar els nens des dels primers cursos escolars a resoldre els conflictes sense violència, exercitant-los en l’escolata activa, l’empatia, l’assertivitat i el diàleg.

- Incorporar la figura del mediador; és a dir, d’un professor o alumne que intervingui com a tal quan es presenti un conflicte

- Educar als nens i adolescents en valors i habilitats socials i emocionals.

- Disposar d’una pàgina web on els alumnes puguin explicar de manera anònima i sense por a les represàlies el que està succeïnt a classe.

- Treballar conjuntament pares i professors per tal de prevenir la violència a les aules. Això implica passar més temps amb els seus fills i filles, interessar-se per com els ha anat a l’escola, per com s’han sentit davant de determinats problemes i demostrar-los-hi que poden explicar-lis tot allò que els amoïna.

- En cas de bullying, donar assistència a l’agressor i a la víctima juntament amb el grup classe que ha viscut de manera passiva i sllenciosa la violència.

PROGRAMES DE PREVENCIÓ I D’INTERVENCIÓ

Programes d’Assistència:

- Assistència terapèutica individualitzada.

Programes de Prevenció i Formació:

Projecte d’atenció i prevenció en les institucions educatives:

- Escola de pares.

- Formació de joves –alumnes- com a mediadors en conflictes.

- Cicles de cinema i joventut.

- Xerrades i tallers de prevenció en les addiccions i de prevenció de la violència adreçat a escoles i instituts.

- Tallers d’educació integral: com aconseguir persones “psicològicament” sanes que sàpiguen fer front a les seves emocions i canalitzar-les adequadament per tal de fer front a les pressions del grup i de la societat i així disminuir el risc de que puguin caure en problemes d’adiccions, violència, transtorns alimentaris, enfermetats de transmisió sexual, embarassos no desitjats, etc.

INTERVENCIÓ A LA TAULA RODONA DRETS HUMANS 8 DE MARÇ

2009-03-10T11:30:00.003+01:00

“LES DONES COM A GRUP ESPECIALMENT VULNERABLE”

ESQUEMA:

Per què el grup de les dones és vulnerable?

Quins motius l’han portat a ser vulnerable?

Què pretén garantir la societat patriarcal? Diferència entre sexe i gènere.

Quines conseqüències patim les dones per aquesta vulnerabilitat?

Eines per canviar la realitat social.

1. Canvi en la mentalitat social. Anàlisi del model ecològic de l’argentí Jorge Corsi.

- Concienciació i sensibilització de la població en general.
- Implicació dels mitjans de comunicació.

2. Coeducació i educació en valors.

- Educació en la igualtat d’oportunitats entre nois i noies.
- Visibilització dels sabers femenins.
- Educació en valors i en el reconeixement de l’alteritat.
- Educació de les emocions i de l’afectivitat.
- Corresponsabilitat.
- Un gran repte: implicar en aquest procés d’educació no reglada no tan sols a l’alumnat sinó també al professorat i als pares i mares.

DESENVOLUPAMENT:

INTRODUCCIÓ

L’any 1992 em vaig llicenciar en Dret i vaig començar a exercir d’advocada en Dret de Família. En aquells anys no hi havíen tantes lleis que vetllessin pels drets de les dones i dia rere dia veia com els homes feien valdre la seva supremacia, el seu poder i la seva superioritat econòmica per aconseguir un bon divorci i sovint, inclús, “burlar” la llei per estalviar-se la pensió d’aliments.
Va ser aleshores quan vaig decidir que, ni com a dona ni com a persona amb una sèrie de principis i amb uns valors de justícia i d’igualtat, podia seguir exercint com a advocada en casos en els que la dona no era tinguda en compte com a persona, vulnerant-se la seva dignitat i els seus drets més essencials.
Amb aquest ferm propòsit vaig decidir orientar la meva carrera professional cap a la defensa dels drets de la dona i en la seva promoció tant social com cultural perquè aleshores ja intuïa quelcom, que amb el pas dels anys i amb l’experiència vaig constatar, i és el següent: no tot es redueix a una dependència econòmica sinó que la clau de la vulnerabilitat de la dona com a grup resideix en la seva dependència emocional, en el fet de que se la hagi educacada per ser inferior a l’home.

Per què el grup de les dones és vulnerable?

Encara que les dones haguem assolint la independència econòmica, la dependència emocional és una realitat que sovint ens manté en situacions difícils i poc saludables. Encara són moltes les dones que tenen por a no estar bé amb la seva parella, els seus fills, amics i companys si tenen opinions diferents a les d’aquests o no es comporten com “s’espera que ho faci una dona”. La por a ser rebutjades o a que no els agradem i que ens abandonin sovint ens porta a ser i a fer de manera molt diferent a com seríem i actuaríem si fossim emocionalment independents.

Per no traicionar-nos, hem de ser fortes i hem d’aprendre a valorar-nos a nosaltres mateixes per tal de poder-nos fer valorar pels altres i així poder tenir llibertat per decidir i escollir sobre les nostres pròpies vides.

En aquest sentit, em sembla molt interessant el comentari d’una dona anònima tot reflexionant sobre el 8 de març. Diu així: “És el dia de la dona treballadora; és a dir, de totes les dones del món. D’aquelles que treballen fora de casa, de les que lluiten per conservar la seva parella, per ser acceptades pels seus fills, per ocupar-se d’infinitats de tasques per tal de no avorrir-se, per tenir tants lligams creats, tantes dependències heretades i per alimentar tan mala consciència per qüestionar-nos totes aquestes preguntes”.

Quins motius l’han portat a ser vulnerable?

Darrera de la vulnerabilitat de la dona com a grup està la supremacía de l’home, la idea subjacent de que l’home té el poder i ostenta una sèrie de drets inqüestionables que el fan estar per damunt de la dona. Aquesta idea està profundament arrelada a la nostra societat i és fruit de la cultura patriarcal que ha dividit la societat en dos grups: homes i dones, atribuint-los a cada un d’ells una sèrie de rols, el que anomenem estereotpis de gènere.

La creença de que l’home és superior a la dona ha provocat que aquesta no es posicioni en un pla d’igualtat respecte de l’home, generant així relacions abusives i de poder, en les que sol estar present la violència, ja sigui psicològica, física, econòmica o sexual, per tal de doblegar la voluntat de la dona, mermant la seva autoestima i seguir garantint així el poder i la superioritat de l’home; això porta a la dona a una gran vulnerabilitat que l’aboca a una espiral descendent de la qual és molt difícil sortir-ne.

La relació abusiva que posiciona a la dona en una situació d’extrema vulnerabilitat té dues vessants:

- Relacional en tant que no reconeix l’alteritat; és a dir, no té en compte la dona en tant que persona i, per tant, no reconeix les seves necessitats, opinions i desitjos.

- Social doncs aquesta creença està profundament arrelada en la nostra societat i ambdos, tant homes como dones, ens hem socialitzat sota aquestes premises i maneres de posicionar-nos i de relacionar-nos els uns amb els altres.

Per tant, darrera de la situació de vulnerabilitat de la dona com a grup hi ha un aspecte cultural i educatiu sumament important.

Què pretén garantir la societat patriarcal? Diferència entre sexe i gènere.

La societat patriarcal pretén garantir la supremacía de l’home sobre la dona.

Sexe i gènere són dos conceptes totalment diferents.

El sexe és una qüestió purament física que fa referència al fet biològic d’haver nascut nen o o nena.

Segons la definició de Leonor Canteras en el seu llibre “Te pego porque te quiero” (Publicaciones UAB 1999): “El sexo es definido por el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española como la condición orgánica que distingue al macho de la hembra en los seres humanos, en los animales y en las plantas. Remite al hecho biológico universal de la constitución anatomofisiológica diferenciada y a la causalidad natural de la misma”.

Per tant, quan parlem de sexe, ho estem fent tant sols des de la perspectiva biològica de l’individu; és a dir, ens estem referint tan sols a l’aspecte anatòmic que diferencïa el cos d’un home del d’una dona, sense tenir en compte cap altre connotació.

· El gènere és una construcció cultural i social que atribueix una sèrie de caracterísitiques, rols, drets i deures a les persones segons aquestes hagin nascut amb un sexe masculí o femení. Val a dir que aquesta construcció cultural pot canviar d’una societat a una altra i que també varia al llarg del temps perquè hem de tenir clar que no deixa de ser un pacte social que pot ser qüestionat i canviat en un moment donat.

Tornant a la definició donada per Leonor Canteras, “el género es una construcción cultural, cuyo núcleo está integrado por las pautas que la sociedad establece y reproduce sobre el comportamiento esperado (apropiado) del hombre (masculino) y de la mujer (femenino) respectivamente. El diccionario citado lo define como el conjunto de seres que tienen uno o varios caracteres en común”.

Tant la família com la societat tenen una gran importància com a agents socialitzadors i transmisors de tot un seguit de rols, conductes i valors i aquesta diferenciació sexe/gènere juga un paper sumament important en la internalització per part tant dels nens com de les nenes sobre allò què és definit com a masculí i com a femení doncs des de que una persona neix se li assigna, en funció del seu sexe (no pas de les seves aptituds, gustos, interessos, capacitats, singularitats...) una sèrie de comportaments, rols i funcions dins de la societat en la que viu. Són els anomenats estereotips de gènere que estableixen una sèrie d’expectatives sobre el comportament tant dels homes com de les dones que estan socialment acceptades.

ESTEREOTIPS DE GÈNERE

DONES

HOMES

· Sensible
· Amable
· Complaent
· Obedient
· Pasisva
· Fràgil
· Sensible
· Necesista contacte afectiu i emocional
· Necessita protecció
· Solidària
· No és agressiva
· No és competitiva
· La seva prioritat és la família

· Forts
· Competitius
· Emprenedors
· Inflexibles
· Agressius
· Actius
· Disciplinats
· No mostren les seves emocions
· Autosuficients
· Confiança en si mateixos
· Independents
· Ambiciosos
· La seva prioritat és el treball

Aquests estereotips de gènere no són altre cosa que les expectatives socials diferents que tenim en funció del sexe de la persona. També hem afirmat que són construccions culturals i, que, per tant, poden canviar-se. És tan simple i complexe com desfer el pacte social en el que es sustenta la societat patriarcal.

Quines conseqüències patim les dones per aquesta vulnerabilitat?

Les conseqüències són molt variades però la principal és no ser les responsables de les nostres pròpies vides.

Malgrat que el moviment feminista ha conseguit grans conquestes ens trobem que encara hi ha molt camí per fer:

Són moltes les dones que moren víctimes de la violència de gènere, sent segons la OMS la primera causa de mort entre les dones en edats compreses entre els 15 i 44 anys, per sobre de les guerres, els accidents de tràfic i el càncer.

Les estadístiques demostren que la violència de gènere cada vegada s’inicia a edats més trempanes i la Comisión para la Investigación del Maltrato a las Mujeres afirma que un 75% dels nois joves no relacionen la manca d’amor amb el maltracte i un 80% de les noies pensen que es pot exercir violència a algú a qui s’estima.

· Segons dades del Insituto de la Mujer, del Ministerio de Trabajo, de la UGT, CCOO, UNIFEM, UNICEF i Amnistia Internacional: A Espanya, la tassa d’atur entre els homes és del 8% enfront del 16% d’atur femení i només un 10 % de les empreses tenen polítiques que tinguin en compte la conciliació de la vida familiar i laboral. Així mateix les empreses espanyoles amb càrrecs directius ocupats per dones només arriba al 3%. També segons les estadístiques, els homes guanyen una mitjana de 380 euros mensuals més que les dones i pel que fa al repartiment de les tasques de la llar i de cura, les dones espanyoles dediquem set hores i 58 minuts al dia al treball domèstic enfront de les dos hores i 30 minuts que en dediquen els homes.

· El darrer cas de la cambrera de Girona que va ser acomiadada del seu lloc de treball en negar-se a avortar, tal i com li va demanar l’empresari, posa de manifest que la mentalitat de la societat està anclada en la cultura patriarcal. Que un empresari pugui posar entre l’espasa i la paret a una treballadora, amenaçant-la amb l’acomiadament si no avorta, és totalment inacceptable perquè va en contra de tots els drets humans doncs nega la llibertat de la dona a decidir sobre la seva maternitat. Però lamentablement aquest no és un fet aïllat sinò que encara són molts els empresaris que posen claúsules en els contractes laborals en les que la dona es compromet a no quedar-se embaraçada durant un temps estipulat per l’empresa. Així mateix, moltes dones en edats compreses entre els trenta i els quaranta anys els resulta molt difícil trobar feina perquè estan en edat de ser mares o de tenir criatures petites. Això fa que molts empresaris no volguin contractar-les per por a que faltin al treball si els fills es posen malalts. Però què potser aquests nens i nenes no tenen pares? Per què tan sols ha de conciliar la dona? Per què es penalitza la dona pel fet de la maternitat? Que potser el crear una família no és cosa de dos? On està la corresponsabilitat?

· L’anomenat sostre de vidre que dificulta que la dona pogui accedir a càrrecs directius.

· Les autoritats sanitàries alerten sobre el perill que la doble jornada laboral té per la salut de les dones que sovint manifesten crisi d’ansierat, insomni, problemes cervicals i gastrointestinals.

Eines per canviar la realitat social.

1. Canvi en la mentalitat social. Anàlisi del model ecològic de l’argentí Jorge Corsi.

- Concienciació i sensibilització de la població en general.
- Implicació dels mitjans de comunicació.

Darrera de la situació de vulnerabilitat que viu la dona com a grup hi ha l’educació i cultura patriarcal de supremacía de l’home per sobre la dona. Per tant, per treure la dona d’aquesta situació de vulnerabilitat el primer que hem de fer és trencar aquesta idea de supremacía i de poder adjudicada a l’home i situar ambdos en una posició d’igualtat real.

És cert que en aquest aspecte la legislació juga un paper important, però no decissiu. És necessari un canvi de mentalitat social que posi en dubte el model familiar i social imperant fins ara. Però aquesta conclusió tan obvia és novedosa perquè implica una revisió molt profunda de la nostra realitat. Són molts anys de tradició i el pes de la tradició és difícil de canviar, per això, al marge de la necessitat de canvis legislatius i polítics, és decisiu un canvi cultural i aquest solament és possible mitjançant l’educació. És imprescindible un canvi de mentalitat, perquè hem de tenir en compte un principi bàsic: la llei mai és el punt de partida d’una idea, sinó que és la resposta a unes necessitats posades en evidència per la societat.
Com podem fer-ho? Com sensibilitzar a la població? Canviant actituds i mentalitats, incidint en la cultura i treballant en l’educació. Actuem segons esquemes de conducta apresos, per tant, cal revisar-los i modificar-los per adaptar-los a la nova realitat.
En aquesta línea de concienciació social és molt interessant l’aportació de l’argentí Jorge Corsi i el seu model ecològic que fa referència a la interacció de quatre subsistemes: el macrosistema, l’exosistema, el microsistema i el sistema individual.
Què volem dir? Doncs que per fer quelcom tan complexe com canviar la mentalitat social no ho podem fer amb accions puntuals, sinó que ho hem de fer des d’una intervenció multidisciplinar que tingui en compte tots i cada un dels factors que garanteixen l’estructura patriarcal i per tant, que segueixen posant a la dona en una situació de vulnerabilitat.
En el macrosistema, és necessari canviar els sistemes de creences, valors i estils de vida que predominen en la nostra cultura. L’exosistema format per les institucions religioses, educatives, laborals, recreatives... també s’han d’implicar en aquest procés de canvi tenint cura dels missatges que donen. En aquest nivell, són especialment importants els mitjans de comunicació pel seu gran potencial multiplicador i pel seu poder mediàtic. Les imatges que donen de les dones han de ser revisades, sobretot, perquè es constitueixen en un referent per les més joves. El microsistema fa referència a la família i a les relacions que s’estableixen entre els seus membres. I, per últim, tenim el nivell individual i la manera que cada un de nosaltres interioritza els missatges que reb segons la seva pròpia experiència personal.

2. Coeducació i educació en valors.

- Educació en la igualtat d’oportunitats entre nois i noies.
- Visibilització dels sabers femenins.
- Educació en valors i en el reconeixement de l’alteritat.
- Educació de les emocions i de l’afectivitat.
- Corresponsabilitat.
- Un gran repte: implicar en aquest procés d’educació no reglada no tan sols a l’alumnat sinó també al professorat i als pares i mares.

Com bé diu la senyora Amparo Tomé, directora del projecte d’Educació en valors de l’IMEB, “Educar és coeducar”. Educar, per tant, no fa sols referència als continguts curriculars, al rendiment acadèmic, a la relació entre l’educació i l mercat laboral, sinó que quan parlem de coeducació ens estem referint a tot això a molt més, parlem de coses que són importants per a la vida, pel nostre desenvolupament com a persones i per a viure amb harmonia amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn.
Fa referència a tot al que té a veure amb: ensenyar i aprendre a viure de forma ètica, a no discriminar, a ser feliços, a respectar les diferències de procedència cultural, de classes socials, d’edats, de capacitats, de diferències sexuals, aprendre a relacionar-nos a a tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres, a escoltar-nos, a mirar-nos, a posar-nos en la pell de l’altre, a expressar i reconèixer les nostres emocions i els nostres sentiments, tot això i un llarg etcètera.

Tota aquesta tasca de la coeducació té a veure amb rescatar de manera conscient i una ferma actitut política tot el que fins ara ha estat ocultat, invisibilitzat, oblidat i menyspreat dels sabers de les dones, del benestar i de la harmonia que les dones han sabut sembrar, fer crèixer, recollir i diseminar en el medi familiar, natural, social i científic al llarg dels segles. I també té a veure amb analitzar i revisar a fons els continguts currúculars i veure per què durant tots aquests anys s’han obviat tots aquests sabers tan necessaris per a la vida, per l’educació sentimental i emocional. Els nois i les noies han de ser conscients de que hi ha una altra manera de relacionar-se, que les emocions i els sentiments tenen cabuda a les aules i no tan sols això, sinó que són imprescindibles per a la bona convivència.
Han d’aprendre a valorar el paper de la dona al llarg de la vida com a generadora i cuidadora de la vida. Sols així les noies joves començaran a valorar-se quan vegin que la història de la humanitat no tan sols s’explica amb clau masculina sinó que hi ha dones que han fet grans coses.

Però la coeducació s’enfronta a grans reptes: uns d’ordre polític doncs posa en qüestió els ordres masculins establerts, el status quo i els fonaments i lleis patriarcals i altres d’rodre socio-cultural ja que trenca amb la divisió sexual del treball, amb la polarització dels límits imposats sobre allò que considerem i reconeixem com a masculí i femení. També suposa reptes d’ordre instrumental perque altera les relacions jeràrquiques i el valor del treball i també reptes d’ordre personal en la mesura que implica un qüestionament, revisió i descontrucció de molts dels aprenentatges interiroritzats al llarg de la nostra vida.

Però crec que avui en dia estem més a prop d’aconseguir-ho perquè moltes dones ja ens hem adonat de quines són les trampes del patriarcat i sabem reconeixer-nos les unes amb les altres perquè ens hem après a ser amigues, a ser companyes, a treballar juntes, a riure i plorar juntes, a crear espais propis i temps per nosaltres mateixes:
Un temps per gaudir de nosaltres, del fet de ser qui som.
Un temps per contemplar la natura, per admirar una posta de sol.
Un temps per passejar per la platja tot deixant volar els nostres pensaments.
Un temps per gaudir d’un bon llibre o escoltar música.
Un temps per cuidar-nos, per gaudir del nostre cos i estimar-nos.
Un espai per compartir amb altres dones, per enriquir-nos amb altres experiències.
Un esapi i un temps per saborejar un cafè i una bona conversa amb una dona bona amiga.
Un espai i un temps per compartir amb les nostres filles, dones el dia de demà.
I també un temps pel silenci, per retrobar-nos amb nosaltres mateixes, per mirar-nos als ulls i endinsar-nos en el nostre interior.

Un dels reptes de la coeducació és que tot això també ho puguin fer els nens, els nois joves, els homes. La coeducació té a veure amb que els homes aprenguin a reconèixer i expressar els seus sentiments, les seves necessitats i afectes, que els nois aprenguin a ser amics dels altres nois. El fet que la societat patriarcal els hagi negat la possibilitat d’experimentar i expressar les seves emocions i els seus afectes, la negació de la seva humanitat ha tingut unes greus conseqüències per a ells i també per a nosaltres, les dones.

El no reconeixement, la fugida, la manca d’expressivitat de les emocions i dels sentiments és una mutilació de part del seu ésser, de part del seu saber estar en el món, del compromís amb els altres homes i amb les dones, és la castració de les potencialitats que estan implícites en el saber tenir cura. Tota aquesta insensibilització i negació els porta a l’agressivitat contra un mateix, contra els altres homes, contra les dones i l’entorn.

Coeducar és aprendre a tenir cura. Però aquest tenir cura va més enllà de lo instrumental de la domesticitat, no parlem de l’home que sap planxar, escombrar o cuinar. Tenir cura és saber posar-se en la pell de l’altre, és reconèixe’l com a persona tant necessitat d’afecte i d’estimació com un mateix. És mirar els ulls de l’altre i saber distingir entre la tristesa i la melancolia, és entendre més enllà de les paraules, és saber escoltar el silenci.

FORMANDO PERSONAS

2009-03-10T11:25:00.001+01:00

EDUCAR EN VALORES DESDE EL ANÁSLISIS TRANSACCIONAL

Se dice que la juventud no es responsable, que no valora el esfuerzo, que no tiene valores… En primer lugar, no me gustan las generalizaciones. Conozco a muchos y muchas jóvenes con las ideas claras, comprometidos con la sociedad en la que viven, solidarios, responsables de sus propias vidas y que podrían dar lecciones a más de uno y una. Pero hablar de ellos y ellas no “se lleva”, no “está de moda”.
Vivimos en una sociedad en la que se habla de lo que está mal, en la que prima lo negativo y que no habla de las cosas bien hechas… Si nos fijamos en los telediarios, sólo se habla de los conflictos, de las guerras, del terrorismo, de la violencia… pero pocas veces se abre un informativo con una buena noticia, con un buen acto, con un gesto que nos haga creer en la bondad y en la solidaridad de la humanidad. Lo que vende es el morbo, las desgracias… tal vez para consolarnos de “lo mal que estamos” pensando que “los demás están peor”. Recuerdo que en una encuesta que realicé para uno de mis artículos periodísticos, se trataba de valorar el grado de satisfacción de las personas con sus vacaciones, la pregunta era, ¿Cómo han sido sus vacaciones? Y la respuesta más común era: “Bien, pero…” y había una larga lista de todo lo que les había salido mal o ellos y ellas vivían cómo que les había salido mal. ¿Curioso, no? ¿Por qué esa costumbre de sólo remarcar lo negativo de las cosas, situaciones, vivencias y personas?
Pero volviendo al tema que nos ocupa, si nos quejamos de la juventud que está creciendo, ¿No deberíamos mirarnos un poco a nosotros mismos? Nosotros hemos sido los agentes educadores de esta juventud que supuestamente está saliendo tan mal. Tal vez deberíamos analizar qué educación les hemos dado, qué valores han vivido, qué modelos les hemos transmitido. Y para ello, deberíamos hacer un ejercicio de introspección personal y saber cómo somos nosotros.
¿Qué esfuerzo podemos exigirle a un chico o chica a la que le hemos dado todo? ¿Qué responsabilidad pedirle a un adolescente que ha crecido sin límites? ¿Qué tolerancia a la frustración le podemos pedir a alguien que en su vida a escuchado un “NO”?
Pero, ¿Y nosotros, de qué educación venimos? ¿Qué pautas de conducta arrastramos? En mi experiencia profesional, he oído muchas veces que no se nos ha enseñado a vivir, que eso es algo que las personas que han sentido la necesidad de aprender, lo han tenido que hacer por su cuenta, trabajándose a sí mismas, a veces con ayuda de un profesional y otras, mediante cursos, lectura de libros, etc. ¿Pero y qué pasa con las personas que no han sentido esta necesidad?
Somos una generación educada en el miedo y en el poder. La religión, el estado, la educación se han encargado de decirnos lo que estaba bien y lo que estaba mal. El pecado nos ha perseguido y ha dejado la huella de la culpabilidad, conviertiéndonos en Adultos con un estado del Yo Niño muy grande que necesita de alguien que le diga lo que puede y lo que no puede hacer, que lo dirija y se responsabilice de su vida, castigándolo si es necesario. Nos han dejado muy poco margen para la libertad, la autonomía y la responsabilidad y así nos va.
Personalmente, me choca muchísimo que tenga que existir algo como el carnet por puntos para obligar a la gente a reducir la velocidad cuando es de pura lógica que no se puede exceder el límite de velocidad por una cuestión de seguridad. ¿Por qué necesitamos que nos traten como niños? ¿Por qué el Estado tiene que ejercer de Padre? ¿Y por qué algunos adultos sienten la necesidad de transgredir esta norma (poniendo en peligro su vida y la de los demás) y alardean de ello y de conocer dónde están los rádares? ¿Por qué hay tanto adulto con su Niño rebelde haciendo de las suyas? Del mismo modo también hay mucho adulto con un Niño sumiso que espera la protección y la ayuda del Padre-Estado que debe dar respuesta a todas sus necesidades.
Y me pregunto yo, ¿cómo estos adultos con un Estado del Yo Niño tan exagerado pueden educar en valores a sus hijos e hijas y ayudarles a formarse como personas autónomas, libres, responsables y auténticas?
Creo que nos falta una generación intermedia en el eslabón. Hay muchos agentes educadores (padres y madres, profesores y profesoras) a los que les cuesta mucho poder educar porque ellos y ellas mismas están carentes de una educación para la vida y tienen muchas necesidades no cubiertas e interrogantes no resueltos. Un director de una Escuela para profesores me decía que por sus aulas llegaban a pasar muchos Niños desorientados, adultos contamidos por una infancia marcada por el miedo, por la culpa, por la represión, por los mandatos de un Padre Crítico que no les ha dejado expresar su Niño Natural.
Este ensayo se dirige a todos los agentes educadores que crean que para educar a las generaciones futuras es necesario que primero ellos y ellas hagan un crecimineto personal para poder potenciar su Adulto, que no se puede enseñar a un niño a hacerse cargo de su vida y a crecer en libertad, si el Adulto que lo hace no ha aprendido primero a responsabilizarse de su vida y a gestionar sus emociones.
Quiero compartir con el lector las reflexiones de Vanessa Jorge, una maestra de Educación Especial de Alumnos de P3 a Primero del CEIP Planas i Casals de Badalona (Barcelona) a quien conocí en uno de los talleres de lectura emocional que conduzco. Según sus propias palabras: “Mi aportación personal al alumnado es cultivarme yo cada dia, quererme y respetarme como punto de partida para saber respetar y querer a los otros (compañeros, familia, niños y niñas…). Sólo así puedo transmitir estos valores a mis alumnos y alumnas. Aquí la teoría no sirve. Si tienes la preparación teórica y los conocimientos adecuados y necesarios para ser docente pero no eres una buena persona, no puedes ser un buen maestro. Llegados a este punto me planteo dónde podría buscar el Decálogo de la Buena Persona”.
Vanessa me comentaba una frase del Profesor de Sociología de la Educación, Fernando González, que siempre le resuena en su interior y que es su norte a la hora de ejercer la docencia. La frase dice: “La Escuela es una institución socializadora” y es que Educar viene de “educere”, “conducir a”, y siempre es más fácil cuando hay un afecto mútuo y compartimos más momentos buenos que malos.
Vanessa es una ferviente defensora de la educación emocional como proyección de la propia salud emocional, de la propia autoestima pues tenemos que tener presente que:

TRANSMITIMOS LO QUE SOMOS

EMOCIÓN EDUCACIÓN

Hay muchos autores que avalan esta realidad. Entre otros podemos destacar a Pilar Benejam que en su libro Fer de mestre escribe: “El coneixement tampoc es pot separar de l´afectivitat. Avui l´afectivitat es considera un dels factors i la causa principal de l´agressivitat i la violència”. En la misma línea José M. Esteve en La aventura de ser maestro cita a su colega Mari Carmen Díez cuando escribe: “Ahora entiendo la escuela como un sitio adonde vamos a aprender, donde compartimos el tiempo, el espacio y el afecto con los demás; donde siempre habrá alguien para sorprenderte, para emocionarte, para decirte al oído algún secreto magnífico”. Y añade: “hace tiempo que descubrí que el objetivo es ser maestro de humanidad. Lo único que de verdad importa es ayudarles a comprenderse a sí mismos y a entender el mundo que les rodea”. Más adelante, dice: “el problema de la disciplina (...) es un problema muy unido a nuestros sentimientos de seguridad y a nuestra propia identidad (...)”.
Asimismo, Vanessa me explica que también hay maestras anónimas como una compañera suya que afirma: “No tendría sentido que los alumnos fueran físicos cuánticos si no son capaces de ser buenas personas”.
“Siento que como educadores tenemos la responsabilidad compartida con las familias de hacer ver a los niños y niñas el tesoro que hay dentro de cada uno de ellos y hacerles entender que las diferencias son una fuente inmensa de riqueza”, nos dice Vanessa que añade: “En conclusión, cada curso que pasa estoy más cerca de saber cómo es una buena maestra y me siento cada vez un poco más cerca de conseguirlo. Pero aún tengo más claro cómo NO quiero ser, ni ahora que llevo siete años, ni cuando lleve diecisiete o veintisiete. Deseo continuar esforzándome para crecer tanto intelectualmente como emocionalmente y estar lo suficientemente lúcida para saber buscar ayuda si pierdo la motivación o el norte en esta profesión. E incluso para saber dejarlo a tiempo si pierdo el interés. Porque, considero que en nuestra profesión tenemos una gran responsabilidad pues no estamos en una cadena de producción, sino que trabajamos con y para seres humanos”.
Vanessa tiene muy claro cuál es la función de una educadora y que la escuela no es un simple lugar donde se transmiten conocimientos. También es un espacio en el que se vive, se comparte y se convive, un marco de relaciones interpersonales en el que se transmiten valores y en el que se crean lazos que pueden ser de amistad o de enemistad. Por eso de nosotros, de los adultos que estamos educando, depende crear un ambiente armonioso en el que reine la tolerancia, el diálogo, el afecto, el respeto y la asertividad o un ambiente enrarecido en el que se deje de lado a la persona y se prime el individualismo, la competitividad, los resultados, olvidando todo el calor humano y valores como la empatía, la solidaridad y la cooperación. En este último caso, los y las alumnas no aprenderán a verse a sí mismas y a los otros como personas necesitadas de afecto ni a expresar sus necesidades, sentimientos y emociones, lo que acrecentará el malestar en el aula, pudiendo llegar a provocar brotes de agresividad y de violencia o bien contribuir a formar personas inhibidas y desconectadas de sí mismas.
Todos hemos podido comprobar cómo personas que han sido alumnos o alumnas brillantes con un currículum académico espectacular no son capaces de pasar con éxito una entrevista de trabajo o tienen empleos por debajo de sus posibilidades o presentan dificultades en sus relaciones personales. ¿A qué es debido? Normalmente se trata de personas con una autoestima baja que no se valoran lo suficiente y que, por consiguiente no se saben hacer respetar ni se sienten merecedoras de una vida mejor. Por otro lado carecen de los recursos necesarios para gestionar sus emociones y suelen ser personas dependientes que no saben cómo hacerse cargo de sus propias vidas. Por tanto, a pesar de su brillante currículum, la imagen que, como personas, dan de sí mismas a los demás es muy pobre, parecen sin energía, sin vitalidad, sin iniciativa y los empresarios no acaban de confiar en ellas para puestos de responsabilidad. Podríamos decir, en términos de Análisis Transaccional, que tienen un guión de vida de fracaso.
Por el contrario, alumnos que no han sibo buenos estudiantes, transgresores de normas y que han dado más de un quebradero de cabeza a sus profesores, después los hemos visto triunfar en la vida, tanto a nivel profesional como personal. Han sido personas que no les ha importado mostrarse tal como son, que confían en su propia valía, que saben defender sus puntos de vista, que han sabido forjar una personalidad autónoma y libre. Estas personas han sido educadas para tener un guión de vida de triunfador. Probablemente han tenido la suerte de tener unos padres o algún otro referente adulto que les ha transmitido el mensaje de “Hagas lo que hagas, seas como seas, te entienda o no, yo te querré igual”, un mensaje de amor incondicional y de aceptación muy potente que permite que el niño o la niña crezca con la seguridad de sentirse querido y de que su existencia vale la pena. Este mensaje es la clave para que se forje una buena autoestima y la persona crezca emocionalmente sana y se sienta capaz.
Pero como bien dicen muchas de las personas que asisten a mis talleres de lectura emocional, “No nos han enseñado a vivir. Se han olvidado de enseñarnos la asignatura más importante, la de ser Persona. Y nos toca aprenderla de mayores, de adultos cuando la personalidad está muy consolidada y es más difícil desaprender lo ya aprendido y cambiar pautas de conducta que nos hacen ser infelices”.
Por eso, este ensayo pretende demostrar la importancia y la necesidad de enseñar estos concimientos y estos valores cuando todavía la personalidad del niño y del adolescente se está formando y aún se está a tiempo de cambiar las decisiones que sobre uno mismo y sobre los demás se tomaron en la más tierna infancia.
Pero esta transmisión de valores, este aprender a concoerse y conocer el mundo requiere que los y las educadoras tengan una madurez afectiva , una personalidad adulta y una actitud tolerante. Por ello, el presente ensayo va dirigido a los y las profesoras que, siendo concientes de la importante responsabilidad que tienen como educadores y educadoras, quieran hacer todo un proceso de autoconocimiento y de revisión de sus creencias y valores para llegar a ser personas autónomas y auténticas.
En esta misma línea, se pronunció el Honorable Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, el señor Ernest Maragall i Mira que en una conferencia que se celebró el pasado 27 de junio en el Aula Magna de la Universidad de Barcelona bajo el título: “La formació del professorat: una assignatura pendent” defendió la idea de que ser maestro o profesor no tenía que entenderse como una salida laboral más sino como una opción personal y un compromiso con la sociedad. Según palabras del propio Conseller d’Educació, este compromiso implica que los docentes sean los mejores ciudadanos del país y para ello, es totalmente imprescindible poner un especial énfasis y cuidado en su formación inicial, definiendo muy bien cuál tiene que ser el perfil del docente, tal y como se hace en otros países como Finlandia que, para el señor Ernest Maragall es un ejemplo a seguir.
Esta formación inicial implica pasar de un modelo en el que tanto el maestro como el profesor de secundaria hacen muy pocas horas de práctica y no se le dota de suficientes competencias y habilidades afectivo-sociales para enfrentarse a los nuevos retos de la educación con lo que se sigue enseñando de la misma manera con apuntes, libros y evaluando conocimientos a través de exámenes sin tener en cuenta las competencias y habilidades reales de los y las alumnas para poner en práctica los conocimientos aprendidos.
El futuro está en ir hacia un modelo educativo basado en las competencias de los y las alumnas y para ello los docentes tienen que ser capaces de potenciar en ellos y ellas valores como la atención, la concentración, la afectividad, la gestión de las emociones, el desarrollo de habilidades personales y sociales. Este nuevo modelo exige docentes muy bien preparados con una buena formación general en todas las materias, con una clara vocación docente y un compromiso con la sociedad y una buena formación en educación emocional.
Según el propio Conseller d’Educació tenemos que romper con la idea que todavía impera entre algunos profesores de secundaria de que “los profesores estamos para enseñar y no para educar”. Ya hay muchos profesores que han superado esta idea y se han preparado en los cursos de les escoles d’estiu realizando un crecimiento personal, pero esta excelencia no ha de ser una minoria sino que ha de convertirse en lo normal.
Por ello, el Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya quiere sustituir el CAP que, según sus propias palabras, “lo aprueba todo el mundo y se realizan unas prácticas insuficientes en horas e irreales porque no hay un acompañamiento real y una supervisión por parte de un docente ya experimentado, con lo que, en la práctica, se convierte en un puro trámite” por un Máster Universitario de Profesorado que dure todo un curso académico y que incluya unas 400 horas de prácticas reales. Para ello ya se han firmado convenios de colaboración con las distintas universidades catalanas y el Conseller pretende que este Máster sea una realidad para el curso 2008-2009. De esta manera, los nuevos profesores de secundaria no sólo tendrán su licenciatura sino que tendrán una preparación específica para ejercer como docentes. Pero la pregunta que queda en el aire es ¿qué pasa con los docentes que ya tienen la plaza fija? ¿tendrán que realizar algún tipo de reciclaje? o, por el contrario, ¿tendremos dos tipos de profesores?

Begoña Serra.

INTERVENCIÓ TAULA RODONA FÒRUM 2007

2009-03-10T11:20:00.002+01:00

“UNA ALTRA FORMA DE RELACIÓ ENTRE DONES I HOMES ÉS POSSIBLE”

Estem en el III Fòrum contra les violències de gènere, un espai de participació, reflexió i aprenentatge que vol generar una reflexió crítica al voltant de diversos espais socialitzadors o expressions culturals que perpetuen les relacions desiguals i la discriminació vers les dones, i alhora, veure què podem fer i de quins recursos disposem tant les dones com els homes per lluitar contra la violència de gènere. Dit això, vull aclarir que Totes i tots som agents socialitzadors i, per tant, la prevenció de la violència de gènere és responsabilitat de tots nosaltres.

Però per tal de prevenir, hem d’entendre què hi ha darrera d’un maltractament; és a dir, Què porta a l’home que exerceix violència a maltractar? I Què fa que una dona aguanti una mitjana de deu anys una situació d’agressions físiques i/o psicològiques? Aquestes i moltes altres preguntes són les que ens hem de plantejar i a les que hem de donar resposta si volem eradicar aquesta xacra social que, dia rera dia, es cobra tantes víctimes.

Durant els darrers dos anys he dut a terme un estudi d’investigació sobre les múltiples causes que originen la violència de gènere per tal de desenvolupar una teoria de prevenció i intervenció multidisciplinar que s’ha recollit en l’assaig “¿Quién duerme a mi lado? El hombre, ese gran desconocido” que parteix de la següent premisa: la violència de gènere té una base cultural i educacional.

No hi ha dubte de que estem vivint un vertiginós canvi social (incorporació de la dona al món laboral, aparició de nous models familiars...) i que les noves necessitats que s’estan creant han produit una ruptura dels antics rols socials. La dona exigeix quelcom que és just: igualtat, respecte i corresponsabilitat. I l’home viu aquests reclams de la seva parella com una pèrdua dels seus “supusats drets adquirits”, com un qüestionament a la seva autoritat i, reaccionant a vegades d’una manera agressiva, podent arribar inclús a la violència. Ara més que mai és certa la coneguda frase que diu que l’home busca a una dona que ja no existeix i que la dona busca un home que encara no ha arribat. Vist des d’aquesta perspectiva, l’entesa sembla impossible. Què podem fer aleshores? En primer lloc, deixar de veure aquesta situació com una guerra de sexes en la que un guanya i l’altre perd. I, en segon lloc, s’ha de redefinir la figura de l’home, buscant noves formes de masculinitat. Cada vegada són més els grups d’homes que es reuneixen per reflexionar i per qüestionar el model de masculinitat hegemònica i com els ha marcat la cultura patriarcal, tot apostant per una nova forma de ser home, un home que ha de dur a terme tota una revolució interior per tal de poder conèixer-se a si mateixos, per veure’s amb els seus propis ulls i no amb les lents del patriarcat, el que els permet descobrir, posar nom i parlar de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves pors, de les seves necessitats i mancances. Tot aquest procés passa per deixar de banda el rol de fortalesa i de poder que els ha imposat la societat i que els obliga a renunciar a les seves necessitats d’afecte, estimació, tendresa, tot aprenent a donar-se permís per mostrar la seva vulnerabilitat i poder demanar ajut i protecció; és a dir, recuperar tot allò que fa referència a característiques que fins ara han estat considerades exclusivament femenines però que de fet, formen part de tots els éssers humans, independentment de seu sexe.
Per una altra banda, les dones han d’assolir la seva independència emocional i aprendre a no renunciar a les seves pròpies necessitats i desitjos per tal de donar prioritat a les dels altres responent als estereotips de gènere de la societat patriarcal. Així mateix, han de fer tot un procés d’interiorització per tal de no seguir perpetuant-los, de manera inconscient, tant en la seva pròpia vida; és a dir, en la manera que té de posicionar-se davant la seva parella i la societat en general, com en l’educació dels seus fills i filles.

Tant el “Nen no ploris, sigues fort” com “Nena, has de ser bona i complaure als altres” són missatges que la cultura patriarcal ens ha gravat a foc tant a homes com a dones i que segueixen arrelats en el nostre inconscient. Són missatges que hem sentit des del nostre naixement i amb els que hem crescut. És a dir, hem estat socialitzats sota aquestes creences i canviar-les no serà una tasca fàcil que es pugui fer d’avui per demà. El que si hem de tenir clar és que aquest canvi tan sols podrà venir donat des de l’educació doncs si partim de la base de que, darrera de la violència de gènere hi ha una qüestió cultural i educacional, hem de concloure que la millor eina que tenim per eradicar-la és canviant les estructures culturals que encara imperen a la nostra societat i això sols és possible mitjançant l’educació emocional, sobretot, dels homes. Què vull dir amb això? Doncs que als homes se’ls ha de donar permís per ser vulnerables i se’ls ha d’ensenyar a desenvolupar una part de si mateixos que fins ara els ha estat negada. Em refereixo a tot el món de les emocions i dels sentiments, base imprescindible per aprendre a tenir cura tant d’ells mateixos com dels altres.

Per tant, podem afirmar que la societat patriarcal amb els seus estereotips de gènere ha negat la llibertat a les persones, homes i dones, de construir la seva pròpia identitat, de respondre cada un de nosaltres a la pregunta “Qui sóc?” sinó que ens ha creat tot un seguit d’expectatives al voltant del que significa ser home i ser dona, que generen uns “supusats drets i unes supusades obligacions”. El fet de que s’esperi “socialment” coses diferentes pel fet de nèixer home o dona, ha fet que ens distanciem i comenci aquesta guerra de sexes que no és altra cosa que una guerra de poders.
Si un home ha crescut sentint que no pot ser vulnerable, que ha de ser competitiu i que té poder sobre la dona, d’una manera o altra, intentarà complir amb el que la societat espera d’ell i la seva conducta o fins on arribi, dependrà de la seva pròpia psicologia, de la seva història familiar, de les seves vivències... De la mateixa manera,
la dona que ha crescut amb altres tipus de missatges com el de complaure o el de ser depenent, tindrà tendència a complir-los en major o menor mesura.

Per tant, prevenir la violència de gènere, passa per revisar i canviar aquestes expectatives socials, aquests “hauries de” que tenim interiortizats tant els homes com les dones. I en aquesta prevenció, hem d’implicar també a l’home com una oportunitat que té l’home per desenvolupar-se plenament com a persona i perquè la càrrega que suposa intentar assolir aquestes expectatives socials també té conseqüències negatives per a ells doncs l’anul.len la seva part afectiva, el que li provoca insatisfacció i pot generar violència.

Ambdos sexes estem inmersos en una trampa que ens priva de la llibertat de ser com nosaltres decidim ser. I això també és violència. Els estereotips de gènere són manaments superiors que decideixen per nosaltres com som i dirigeixen les nostres vides. El que s’aparta d’ells (tant dones com homes) són considerats diferents. Però hem de tenir present que aquest estereotpis han estat creats per la societat i que, per tant, nosaltres, dones i homes, tenim la llibertat i el poder de canviar-los i pensar en una nova forma de relació entre dones i homes.
Mentre no seiem a reflexionar, dialogar i a revisar aquestes expectatives socials vers el que és ser dona i el que és ser home, seguirem perpetuant la societat patriarcal i, per tant, no avançarem en la l’eradicació de la violència de gènere. Hem d’educar d’una altra manera a les noves generacions i re-educar a les actuals i aquesta educació passa tant pel qüestionament d’aquests rols socials com per l’educació emocional i afectiva i també hem de desenvolupar i posar en pràctica programes de rehabilitació dels homes que han exercit violència perquè si no treballem amb ells, quan surtin de la pressó, tornaran a agredir. El treballar amb aquests homes implica veure’ls com una persona que també pateix i que també és víctima d’aquesta societat patriarcal que li ha negat les seves emocions i la seva afectivitat, anul.lant-li la seva pròpia essència humana.

Kaufman afirma que darrera de la violència de gènere hi ha una educació patriarcal totalment represora i castrant que ha reprimit als homes d’una manera brutal, negant-lis qualsevol emoció. Això els ha portat a conviure amb alts nivells d’autoexigència, frustració, impotència, soletat i estrés que acaba manifestant-se en agressivitat. Per tant, en aquest sentit, és en el que podem afirmar que els homes també són víctimes de la societat patriarcal. Això no implica justificar la violència de gènere. És cert que ells són els que agradeixen i que, per tant, són responsables de les seves accions. Però també és cert que si volem acabar amb aquesta crua realitat, haurem de revisar el nostre model educatiu basat en l’estructura patriarcal i aquesta revisió ha de passar per donar-lis permís als homes per deixar de banda el seu rol de fortalesa que els impedeix mostrar-se vulnerables i demanar ajut i suport emocional quan el necessitin i a renunciar a les seves necessitats d’afecte. És adir, se’ls ha d’ensenyar a experimentar, a sentir, a verbalitzar, a expressar i a compartir tot el ventall d’emocions i sentiments que experimentin, quelcom que fins ara era considerat exclusivament femení, però que, en realitat, forma part de tots els éssers humans. Sols així acabarem amb tota la frustració, dolor, ira i temor envers les dones que senten els homes. Taules com aquesta han de servir perquè dones i homes desmontem l’estructura del patriarcat i les relacions de poder i de privilegis dels homes, buscant una nova forma de relacionar-nos que sigui igualiària i lliure de violència, on els homes aprenguin a expressar les seves emocions i a tenir cura, convertint-se en referents masculins per les generacions futures.

En l’informe presentat el 30 de novembre de 2005 per la Comisión para la Investigación de Malos Tratos a Mujeres, es diu: “En España llevamos trabajando desde hace treinta años para erradicar la violencia que se ejerce contra la mujer por el mero hecho de serlo, y el trabajo que se ha desarrollado a lo largo de estos años, ha sido en el ámbito de la intervención con las mujeres que han sufrido el maltrato de manera directa en dos ámbitos, en las relaciones de pareja y las agresiones sexuales. Sin embargo, no llevamos mucho tiempo trabajando en el cambio del modelo de relaciones entre hombres y mujeres, en la educación en igualdad entre hombres y mujeres, en la educación no sexista, que los informes reconocen como la mejor fórmula para prevenir la violencia contra la mujer. Desde nuestra perspectiva, ésta, la educación no sexista, es una de las asignaturas pendientes para lograr la erradicación de la violencia contra la mujer en nuestra sociedad tanto en la vida pública, como en la privada”.

Com a conclusió dir que darrera de la violència de gènere hi ha un factor clau i que aquest és la perillosa trampa de la construcció cultural que sustenta les diferències entre homes i dones i que s’ha anat transmeten durant segles de generació en generació, formant part del nostre subconscient. Desmuntar aquest ideari col.lectiu passa per ser conscients d’aquesta trampa i qüestionar-nos els estereotips i rols que s’han assignat ambdos sexes, per arribar a la conclusió de que més enllà de ser dona i home, som persones i que, per tant, els anomenats estereotips de gènere són quelcom purament arbitrari.

És en espais com aquests i en taules com en la que ens trobem on hem de qüestionar l’ideari de la societat patriarcal per construir un nou model de relació entre homes i dones que sigui satisfactori i que estigui basat en el diàleg, la igualtat, el respecte i el reconeixement. Hem de ser conscients de que sense aquesta mirada crítica, la realitat en la que vivim seguirà repetint-se perquè el món simbòlic androcèntric que la sustenta permaneix inalterable. Si no introduim una fisura, un petit dubte en aquest ideari col.lectiu, no començarem a canviar la realitat. Però el primer pas per a canviar és ser conscients d’aquest ordre simbòlic i anar introduint petits canvis en la nostra manera de viure, de parlar, de relacionar-nos, d’estimar…

I aquest canvi passa, com ja hem dit, per la implicació de tota la societat, que de fet és l’encarregada de crear espais de reflexió i de diàleg on es dugui a terme una anàlisi crítica de pel.lícules, de cançons i altres manifestacions artístiques creadores d’aquest ideari col.lectiu.
Així mateix, no podem oblidar-nos de l’educació tant en la revisió dels estereotips de gènere com en el desenvolupament de la intel.ligència emocional per tal de que tant dones com homes superin les seves contradiccions i arribin a ser persones complertes.
I també hem d’incidir en la rehabilitació o reeducació de l’home que ha exercit o exergeix violència. Hem de treballar amb ell, implementant programes destinats tant a la revisió de les seves creences com al desenvolupament de la seva part afectiva-emocional per tal de que es puguin reintegrar en la societat i puguin arribar a establir relacions de parella sanes i satisfactòries.

Com ha quedat clar, la violència de gènere té una base cultural i educacional. Sota aquesta premisa, la rehabilitació dels homes que exerceixen violència és possible peruqè es tracta de fer un treball de fer un treball de revisió dels seus esquemes i pautes de comportament, analitzant les seves creences i desenvolupant la seva part afectiva per tal de que desenvolupin noves maneres de relacionar-se basades en la igualtat, el respecte, el diàleg, la tolerància i l’afectivitat.
Tot el que s’ha aprés es pot desaprendre. És més, segons els psicòlegs i els preofessionals que treballen amb homes que exerceixen violència, afirmen que la rehabilitació no sols és possible en molts casos, sinó que que és quelcom imprescindible per tal de poder trencar el cicle de la violència perquè sinó quan surti de la pressó seguirà reproduint relacions de parella violentes.

En l’assaig abans citat he estudiat l’experiència llatinoamericana amb una crua realitat i un tant per cent de violència de gènere altíssim. En aquest països on la llei pràcticament és nul.la ha estat la pròpia societat la que ha encetat programes de prevenció i de reeducació dels homes que exerceixen violènica, duent a terme un qüestionament de la masculinitat i tot un programa destinat a desenvolupar i potenciar les seves habilitats afectivo-emocionals.

El Fòrum contra les violències de gènere és concebut com un espai de participació i reflexió sobre la greu problemàtica de la violència vers les dones per tal de generar un debat crític al voltant dels diversos espais socialitzadors i expressions culturals que perpetuen les relacions desiguals i la discriminació vers les dones.
Enguany se li ha plantejat a aquesta taula el repte de reflexionar sobre si una altra forma de relació entre dones i homes és possible.
Personalment, i gràcies a la meva experiència professional, crec que sí és possible una altra forma de relacionar-nos; però que per aconseguir-ho hem d’implicar a l’home. Què vull dir amb això? Doncs que si bé continua sent necessari que tant les dones com els homes treballem les nostres creences i les nostres contradiccions internes per tal de conèixer-nos millor i saber què necessitem i esperem d’una relació, també és necessari i jo diria que imprescindible que trobem esapis comuns, com aquesta taula rodona, per tal de dialogar, compartir experiències i consensuar un altre tipus de societat perquè no hem d’oblidar que, en primer lloc, la relació de parella és cosa de dos i que, en segon terme, la societat la formem i la creem nosaltres.
Les i els professionals que ens dediquem a la violència de gènere coincidim en que darrera de la violència vers les dones està la cultura patriarcal, un ideari col.lectiu que ha creat els anomenats estereotips de gènere, un conjunt d’expectatives socials entorn del que se suposa que és ser dona i el que implica ser home, assignant-li a cada un dels sexes uns determinats rols, drets i obligacions. I això també és violència. La societat patriarcal exerceix violència tant cap a les dones com sobre els homes des del moment en que no deixa a cada una de les persones, independenment del seu sexe, definir la seva pròpia identitat.
Tant el “Nen no ploris, sigues fort” com “Nena, has de ser bona i complaure als altres” són missatges que la cultura patriarcal ens ha gravat a foc tant a homes com a dones i que segueixen arrelats en el nostre inconscient. Són missatges que hem sentit des del nostre naixement i amb els que hem crescut. És a dir, hem estat socialitzats sota aquestes creences i canviar-les no serà una tasca fàcil que es pugui fer d’avui per demà. El que si hem de tenir clar és que aquest canvi tan sols podrà venir donat des de l’educació doncs si partim de la base de que, darrera de la violència de gènere hi ha una qüestió cultural i educacional, hem de concloure que la millor eina que tenim per eradicar-la és canviant les estructures culturals que encara imperen a la nostra societat i això sols és possible mitjançant l’educació emocional, sobretot, dels homes. Què vull dir amb això? Doncs que als homes se’ls ha de donar permís per ser vulnerables i se’ls ha d’ensenyar a desenvolupar una part de si mateixos que fins ara els ha estat negada. Em refereixo a tot el món de les emocions i dels sentiments, base imprescindible per aprendre a tenir cura tant d’ells mateixos com dels altres.

Per tant, podem afirmar que la societat patriarcal amb els seus estereotips de gènere ha negat la llibertat a les persones, homes i dones, de construir la seva pròpia identitat, de respondre cada un de nosaltres a la pregunta “Qui sóc?” sinó que ens ha creat tot un seguit d’expectatives al voltant del que significa ser home i ser dona, que generen uns “supusats drets i unes supusades obligacions”. El fet de que s’esperi “socialment” coses diferentes pel fet d’haver nascut home o dona, ha fet que ens distanciem i comenci aquesta guerra de sexes que no és altra cosa que una guerra de poders.
Si un home ha crescut sentint que no pot ser vulnerable, que ha de ser competitiu i que té poder sobre la dona, d’una manera o altra, intentarà complir amb el que la societat espera d’ell i la seva conducta o fins on arribi, dependrà de la seva pròpia psicologia, de la seva història familiar, de les seves vivències... De la mateixa manera,
la dona que ha crescut amb altres tipus de missatges com el de complaure o el de ser depenent, tindrà tendència a complir-los en major o menor mesura.

Prevenir la violència de gènere, passa per revisar i canviar aquestes expectatives socials, aquests “hauries de” que tenim interiortizats tant els homes com les dones. I en aquesta prevenció, hem d’implicar també a l’home com una oportunitat que té l’home per desenvolupar-se plenament com a persona i perquè la càrrega que suposa intentar assolir aquestes expectatives socials també té conseqüències negatives per a ells doncs l’anul.len la seva part afectiva, el que li provoca insatisfacció i pot generar violència.

Per tant, podem dir que darrera de la violència de gènere hi ha un factor clau i que aquest és la perillosa trampa de la construcció cultural que sustenta les diferències entre homes i dones i que s’ha anat transmeten durant segles de generació en generació, formant part del nostre subconscient. Desmuntar aquest ideari col.lectiu passa per ser conscients d’aquesta trampa i qüestionar-nos els estereotips i rols que s’han assignat a ambdos sexes, per arribar a la conclusió de que més enllà de ser dona i home, som persones i que, per tant, els anomenats estereotips de gènere són quelcom purament arbitrari.
Tot el que s’ha après es pot des-aprendre. Trobar una nova forma de relació entre dones i homes passa per descontruir la societat patriarcal per tal de construir un altre model social que sigui satisfactori i que estigui basat en el diàleg, la igualtat, el respecte i el reconeixement.
I aquest canvi sols és possible des de l’educació de les generacions futures i la re-educació de totes i tots nosaltres.

En l’informe presentat el 30 de novembre de 2005 per la Comisión para la Investigación de Malos Tratos a Mujeres, es diu: “En España llevamos trabajando desde hace treinta años para erradicar la violencia que se ejerce contra la mujer por el mero hecho de serlo, y el trabajo que se ha desarrollado a lo largo de estos años, ha sido en el ámbito de la intervención con las mujeres que han sufrido el maltrato de manera directa en dos ámbitos, en las relaciones de pareja y las agresiones sexuales. Sin embargo, no llevamos mucho tiempo trabajando en el cambio del modelo de relaciones entre hombres y mujeres, en la educación en igualdad entre hombres y mujeres, en la educación no sexista, que los informes reconocen como la mejor fórmula para prevenir la violencia contra la mujer. Desde nuestra perspectiva, ésta, la educación no sexista, es una de las asignaturas pendientes para lograr la erradicación de la violencia contra la mujer en nuestra sociedad tanto en la vida pública, como en la privada”.

És en espais com aquests i en taules com en la que ens trobem on hem de qüestionar l’ideari de la societat patriarcal per construir un nou model de relació entre homes i dones que sigui satisfactori i que estigui basat en el diàleg, la igualtat, el respecte i el reconeixement. Hem de ser conscients de que sense aquesta mirada crítica, la realitat en la que vivim seguirà repetint-se perquè el món simbòlic androcèntric que la sustenta permaneix inalterable. Si no introduim una fisura, un petit dubte en aquest ideari col.lectiu, no començarem a canviar la realitat. Però el primer pas per a canviar és ser conscients d’aquest ordre simbòlic i anar introduint petits canvis en la nostra manera de viure, de parlar, de relacionar-nos, d’estimar…

I aquest canvi passa, com ja hem dit, per la implicació de tota la societat, que de fet és l’encarregada de crear espais de reflexió i de diàleg on es dugui a terme una anàlisi crítica de pel.lícules, de cançons i altres manifestacions artístiques creadores d’aquest ideari col.lectiu.
Així mateix, no podem oblidar-nos de l’educació tant en la revisió dels estereotips de gènere com en el desenvolupament de la intel.ligència emocional per tal de que tant dones com homes superin les seves contradiccions i arribin a ser persones complertes.
I també hem d’incidir en la rehabilitació o reeducació de l’home que ha exercit o exergeix violència. Hem de treballar amb ell, implementant programes destinats tant a la revisió de les seves creences com al desenvolupament de la seva part afectiva-emocional per tal de que es puguin reintegrar en la societat i puguin arribar a establir relacions de parella sanes i satisfactòries.

En aquest enllaç podeu veure l'entrevista que em van fer amb motiu de la Taula Rodona del III Fòrum.

http://www.canallatino.tv/?id=2&video=2520

DONEM VEU A LES DONES ESCRIPTORES

2009-03-10T11:06:00.003+01:00

Es crea a Barcelona el segon Club de Lectura de Gènere amb la intenció de fer visible la literatura escrita per dones a través de lectures seleccionades d’escriptores clàssiques i contemporànies amb estils diversos i diferents maneres d’entendre el món.

Des del passat mes de desembre, Les Biblioteques de Barcelona Montbau- Albert Pérez Baró juntament amb el Punt d’Informació i Atenció a les Dones d’Horta-Guinardó van crear el Club de Lectura de Gènere “Paraules de Dones” que, juntament amb el que ja existia a la Francesca Bonnemaison, vol recuperar les paraules de les dones a través de les lectures d’escriptores tant clàssiques com comtemporànies, creant un espai per la conversa, per tal d’aprendre a descobrir, expressar i compartir els sentiments, les emocions i les vivències, tot descobrint el potencial i la riquesa plagada de matissos d’altres dones.

A tal fi, el tercer dimecres de cada mes, un grup de dones es reuneix a la Biblioteca Montbau i amb la meva coordinació llegim diferents llibres sota la perspectiva de gènere, per tal de veure quina ha estat l'evolució de la dona, tot comentant els aspectes o problemes que més els interessa.

Durant molt de temps, s’ha invisibilitzat les veus de les dones, els personatges femenins han estat descrits per escriptors, les dones han après a mirar el món tant interior com exterior amb els ulls dels homes. Però qui millor per descriure la bellesa interior d’una dona, els seus anhels, els seus conflictes, els seus somnins, les pors... i tot els seus sentiments que una altra dona? La nostra literatura està plena de grans escriptores, per això el club de lectura de gènere “Paraules de dones” vol donar veu a aquestes dones, saborejar les seves paraules i donar a conèixer tot el que tenen per dir. Tan sols visibilitzant tot aquest saber de les dones i la seva riquesa, podem apropar-nos més al que ha estat i és ser dona, a la seva essència.

Objectius del Club de lectura “Paraules de dona”:

- Visualitzar la literatura escrita per les dones.
- Conèixer la socialització de gènere a través de les novel·les.
- Fomentar l’interès per la lectura per tal de que es converteixi en un hàbit, en quelcom per gaudir i aprendre alhora.
- Anàlitzar els personatges femenins i els masculins.
- Anàlitzar el cicle vital de la dona.
- Concebre la lectura com a una manera de conèixer-se a una mateixa i un medi per entendre la societat i el món en que vivim. També veure la lectura com a una eina per aprendre a expressar els nostres sentiments, a analitzar situacions i a compartir experiències i tot això a través de la lectura guiada de novel·les seleccionades per aquest fi.

CONFERÈNCIA : QUÈ ÉS LA INTEL.LIGÈNCIA EMOCIONAL?

2009-03-10T11:00:00.002+01:00

“Si fas el que sempre has fet, obtindràs el que sempre has obtingut.
Si vols resultats nous, fes quelcom diferent”

Durant molt de temps, s’ha vinculat la intel·ligència amb el bon rendiment. Així consideràvem que una persona era intel·ligent quan aconseguia bons resultats acadèmics, però sovint la pràctica ens ha demostrat que aquesta premissa no és encertada. Qui no coneix a persones considerades les “empollones” que després no han assolit l’èxit a les seves vides? En canvi, tots sabem de gent que no sent ni de bon tros bons estudiants, han aconseguit triomfar. Què entenem doncs per intel·ligència emocional? Una persona emocionalment intel·ligent és aquella que sap adaptar-se als canvis (laborals, personals, etc).

Podem dir que una persona té un problema (que pot derivar en estrés, angoixa, ansietat o depressió) quan el seu estat actual és diferent del seu estat desitjat, és a dir, dels seus objectius. Això sol passar perquè la persona té mapes de la realitat poc útils o no disposa de conductes eficaces per resoldre els seus problemes. Quan més flexible i més ric és el ventall de recursos de que disposa la persona, més fàcil serà que assoleixi els objectius desitjats. Per una altra banda, hem de tenir present que tota persona compte amb tots els recursos necessaris per ser feliç, tan sols ha d’aprendre a desenvolupar-los. Per tant, la nostra principal aliada a l’hora de tenir una bona intel·ligència emocional és la nostra capacitat d’aprenentatge.

Podem aprendre a ser persones emocionalment intel·ligents?

Com ja s’ha comentat la intel·ligència emocional es pot aprendre. En aquest sentit, no existeix la idea de fracàs. El que anomenem fracàs l’hem d’entendre com a una oportunitat d’aprendre dels errors perquè m’està donant informació de que he de fer alguna cosa diferent de la que estic fent fins ara si vull aconseguir els meus objectius.
Per tant, davant d’un problema concret que em pertorbi a nivell emocional el primer que he de fer es prendre consciència de la situació i del que sento, acceptar-lo i parar-me a analitzar què és el que em molesta de la situació per tal de poder canalitzar les meves emociones de la manera més efectiva i adient.

Quins són els recursos necessaris per tal de tenir una bona intel·ligència emocional?

Per a ser una persona emocionalment intel·ligent necessitem desenvolupar dos tipus de capacitats: les personals i les socials.
En les personals, destaquem tres grups: 1) Les que fan referència a la consciència d’un mateix, és a dir, saber qui sóc i que sento en cada moment. També tindríem la valoració que fem d’un mateix, és a dir, saber fins on podem arribar i conèixer les nostres limitacions, i així mateix, és de vital importància la confiança en un mateix. 2) En l’aspecte personal, també cal desenvolupar actituds d’autocontrol, coherència amb els meus principis, decisions i forma de pensar, integritat en el sentit d’assumir les responsabilitats dels meus actes, adaptabilitat i flexibilitat davant dels canvis i innovació en el sentit d’estar obert a noves idees i 3) La motivació que comprèn el posar-se reptes en la vida quotidiana, el compromís amb els membres d’un grup, la iniciativa a l’hora de prendre decisions i l’optimisme.
Pel que fa a les competències personals, hi destacaríem dos grups: 1) L’empatia que vol dir entendre els sentiments dels altres, la orientació cap el servei als demés, el relacionar-me amb gent d’altres cultures i reconèixer que puc aprendre coses d’elles i la consciència política en el sentit de saber tant manar com obeir. 2) Habilitats socials que inclouen saber comunicar-se amb claredat, adaptar-se bé als canvis, tenir capacitat per a resoldre conflictes i saber treballar amb grup.
Com podem veure, per desenvolupar la intel·ligència emocional necessitem un treball personal constant, sent conscients en tot moment del que sentim i com reaccionem davant dels estímuls externs. Si ho aconseguim guanyarem en qualitat de vida, ens sentirem millor amb nosaltres mateixos i les nostres relacions socials milloraran.

L’HOME, AQUEST GRAN DESCONEGUT

2009-03-10T10:54:00.002+01:00

Ens apropem al 25 de novembre, el Dia Internacional de la Violència Vers les Dones i aquest any amb el text de la llei integral conta la violència de gènere sobre la taula, un instrument que anuncia importants mesures per lluitar contra els maltractaments i protegir millor les víctimes. Així mateix té previst dur a terme campanyes de sensibilització i de conscienciació per tal d’eradicar aquesta lacra de la nostra societat. I això és el que venen fent durant anys associacions de dones, institucions i demés entitats que lluiten perquè la societat no tanqui els ulls davant d’aquest greu problema que cada dia acaba amb la vida d’alguna dona.

Però permeteu-me que jo us parli dels homes, d’aquests grans desconeguts, del que jo anomeno l’altra cara de la violència de gènere, d’aquells que són agressors i víctimes alhora. Sí, víctimes. Víctimes d’ells mateixos, d’una educació masclista que els ha programat per ser homes forts, per reprimir els seus sentiments, que els ha gravat en el seu subconscient “que els homes no ploren”. Jo vull parlar de l’home que no coneix altra forma d’expressar¾se que no sigui la violència, d’aquell home que se sent perdut i desorientat davant de tots el canvis socials que s’estan produint i que, en la seva desesperació, segueix buscant a una dona que ja no hi és, a la dona submisa i dòcil que li havien explicat que trobaria, d’aquell home que continua pensant que ell segueix sent l’amo i el que exerceix el poder com ho havia fet el seu pare, el seu avi i el seu besavi. Però també us vull parlar d’aquell altre home, més jove i modern potser, que veu com la seva parella treballa fora de casa i li parla d’igualtat i de corresponsabilitat, d'aquell home que és conscient de que les coses han canviat i de que ell mateix ha de fer un pas endavant però que, a l’hora de la veritat, queda atrapat en un doble discurs perquè si, per una banda, no té cap inconvenient en defensar i recolzar la igualtat entre homes i dones, a la pràctica, presenta una forta resistència davant dels reclams de les dones, quan aquests li afecten a la seva vida personal. I, per últim, també vull parlar del nou home, o millor dit, d’una nova forma de ser home, sobre la que estan reflexionant diferentsn associacions d’homes que treballen en nous models de masculinitat que siguin positius, respectuosos, igualitaris i lliures.

És evident que el vertiginós canvi social i les noves necessitats que s’estan creant han provocat un daltabaix en els antics rols socials. La dona exigeix el que és just: igualtat, respecte i corresponsabilitat i l’home viu aquests reclams com una pèrdua dels seus drets adquirits, com un qüestionament de la seva autoritat i sovint reacciona a la defensiva, “passant de la situació” i fent veure que no va amb ells o bé de manera agressiva, podent arribar a la violència. Què podem fer? En primer lloc, deixar de veure aquesta situació com una guerra de sexes en la que un guanya i l’altre perd. I en segon lloc, hem de recuperar la figura de l’home. En tot aquest procés de recerca que ha fet la dona, reflexionant sobre qui som, com som i què volem, ens hem oblidat de parlar sobre l’home. El resultat és que la dona ha crescut com a persona, ha fet un gran treball d’autoestima i de creixement personal que no ha dut a terme la seva parella. En aquests moments, home i dona parlen idiomes diferents. I el que és pitjor, ambdós se senten perduts i desconcertats. Per això és tan important que ens tornem a trobar en un punt del camí i per fer-ho és necessari que caminem plegats, home i dona, agafats de la mà. I aquest camí parla de sentiments, d’emocions, de dialogar, d’escoltar i de respectar per saber construir ponts de diàleg.

Begoña Serra.
Publicació La Marina. Novembre 2005.

AUGMENTA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE ENTRE ELS JOVES

2009-03-10T10:49:00.001+01:00

La Organització Mundial de la Salut ha alertat que la violència de gènere és la primera causa de mort entre les dones d’edats compreses entre els 15 i 44 anys, per sobre de les guerres, accidents de trànsit o els diferents tipus de càncer.

Les Nacions Unides en la seva Declaració sobre la eliminació de la violència vers les dones de l’any 1993, defineix la violència de gènere com “tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení, que tingui o pugui tenir com a resultat un mal físic, sexual o psicològic per a la dona, així com a les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeix en la vida pública com en la privada”. La violència té un caràcter instrumental de control que busca la imposició i la dominació de la dona.
Per tant, podem dir que la violència vers les dones pretén perpetuar la dominació i la superioritat de l’home, assegurant així la continuïtat de l’estructura social i familiar de tipus patriarcal. D’aquí es dedueix que la violència de gènere és fruit d’una desigualtat que està arrelada a la nostra cultura i que té dues vessants:
- Relacional en tant que no reconeix l’alteritat; és a dir, no té en compte la dona en tant que persona i, per tant, no reconeix les seves necessitats, opinions, sentiments i desitjos.
- Social en tant que està profundament arrelada a la societat.

Si bé és necessari treballar en la detecció de la violència i en l’atenció i recuperació de la dona maltractada, les associacions i institucions que treballen el tema de la violència de gènere, cada vegada són més conscients de que s’ha de treballar en la prevenció i això vol dir treballar en contra de la desigualtat que encara existeix entre l’home i la dona, trencant estereotips, eliminant conductes sexistes i modificant la cultura imperant de tipus patriarcal.
Per què és tant important treballar la prevenció? Perquè les xifres i les estadístiques són esgarrifadores. Segons un informe de la Comissió per a la investigació dels maltractaments a dones, un 75% dels nois joves no relacionen la manca d’amor amb el maltractament i el 80% de les noies joves pensen que es pot causar violència a algú a qui s’estima. Encara hi ha més: un 32.1% dels nois i un 14% de les noies consideren normal que un noi obligui a la seva parella a mantenir relacions sexuals i entre un 15% i un 25% de les noies pensen que sols obtindran la felicitat, la seguretat i la protecció si estan en parella. Això ens porta si més no a qüestionar-nos què està passant amb els nostres joves, perquè aquestes xifres ens indiquen que estem fent quelcom malament.
Des de les associacions que es dediquen al tema de la violència de gènere no es veu normal que després de portar treballant 28 anys per eradicar la violència vers les dones i construir una societat igualitària en les relacions entre homes i dones, encara gran part dels nostres adolescents considerin que la gelosia en la parella és una mostra d’amor i que moltes noies vegin normal que les seves parelles els controlin el mòbil, la forma de vestir, les amistats o que les puguin arribar a insultar, cridar o pegar-les.
Aquestes dades posen de manifest que les estructures de poder entre homes i dones no han canviat gaire d’uns anys ençà i que queda molt camí per fer si volem construir unes relacions de parelles igualitàries basades en el diàleg, el respecte i la tolerància. I això passa per proporcionar als nostres infants i joves una educació no sexista, que comporti una veritable modificació en l’esquema violent instaurat en les arrels de la nostra societat i basat en l’estructura de poder i supremacia en les relacions, de l’home sobre la dona. Tan sols així podrem lluitar contra aquesta xacra social i invertir la tendència de les estadístiques que ens donen dades tant alarmants com ara que el 40% de les denúncies de maltractaments a l’any 2005 són de dones menors de 30 anys, el 33% de dones mortes en el que portem d’any són menors de 30 anys i que les denúncies de dones maltractades cada vegada es produeixen a edats més tempranes doncs front a les 168 denúncies presentades a l’any 2002 per menors de 16 anys, ens trobem que fins el mes de setembre de l’any 2005 ja s’han presentat 261. Aquestes xifres encara són més alarmants entre les joves de 16 i 17 anys, ja que davant les 345 denúncies de l’any 2002, ens trobem amb 598 al setembre del 2005 i els números es disparen en la franja dels 18-20 anys amb 2183 denúncies presentades fins setembre del present any davant de les 1659 de l’any 2002.
La conclusió és evident: les dades són esgarrifadores i alarmants doncs ens demostren que la tendència és que la violència de gènere augmenta entre els joves i s’inicia molt aviat. Està clar que davant d’aquests números hi ha un greu problema que demana una reflexió per part de la societat en general i que exigeix que es prenguin mesures educatives i de conscienciació entre els nostres joves, implicant en aquesta tasca al conjunt de la societat, és a dir, escoles i instituts, mitjans de comunicació, famílies, institucions de lleure i demés agents socials.

Begoña Serra.
Publicació La Marina. Novembre 2006

TRENQUEM EL SILENCI CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

2009-03-09T21:47:00.003+01:00

La Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere posa en marxa el Projecte “Trenquem el silenci” a tots els Districtes de Barcelona amb la finalitat de concienciar i prevenir sobre la greu problemàtica de la violència vers les dones.

Els estudis realitzats sobre violència de gènere posen de manifest que cada any hi ha més de mig milió d’agressions a dones de totes les edats i que un 18,3% de les dones treballadores han patit alguna vegada una agressió d’assajament sexual.
En tot el món, un 12,1% de dones, entre 18 i 29 anys, i un 11,2%, entre 29 i 39 anys, pateixen maltractament. D’aquestes, un 15% tenen estudis superiors i un 41% estudis secundaris.
Als EUA, les noies de 16 a 24 anys són les que pateixen més assalts sexuals i més violència en les seves relacions. A Espanya, al 2000, l’augment de la violència de gènere entre la població juvenil és més gran en la franja dels 18 als 24 (en un 14.9%) seguida de la franja dels 25-29 (en 10.2%). El 40% de les denúncies a l’Estat Espanyol per maltractaments al 2005 són dones menors de 30 anys. A Catalunya, les denúncies per maltractaments produïts a dones han passat de 3.260 el 1998 a 13.242 el 2004.

Així mateix, La Organització Mundial de la Salut ha alertat sobre el fet de que la violència de gènere és la primera causa de mort entre les dones amb edats compreses entre els 15 i 44 anys, per sobre de les guerres, accidents de tràfic o els diferents tipus de càncer. I un informe de la Comisión para la investigación del maltrato a las mujeres, posa de manifest que un 75% dels nois joves no relacionen la manca d’ amor amb el maltratactament i el 80% de les noies joves pensen que es pot exercir violència a algú a qui s’estima.

Si a tot això afegim que la franja d’edat en la que hi ha més feminicidis és entre els 20 i els 40 anys, no hi ha cap dubte que hem de plantejar-nos què està passant amb el nostre jovent, és a dir, què és el que fa que es segueixin reproduint models de relació masclistes.

Des de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere considerem que les dades esmentades posen de manifest que les estructures de poder entre dones i homes no han canviat gaire d’uns anys ençà i que encara ens queda molt per fer si realment volem construir unes relacions de parella igualitàries i satisfactòries basades en el diàleg, el respecte i la tolerància. I això passa per proporcionar al nostre jovent una educació no sexista que comporti una veritable modificació en l’esquema violent naturalitzat i profundament instaurat en les arrels de la nostra societat i basat en l’estructura de poder i supremacia en les relacions de l’home sobre la dona. Tan sols des de la prevenció i des de l’educació podrem lluitar contra aquesta xacra social i invertir la tendència de les estadístiques abans esmentades.

Que la violència de gènere augmenti entre els joves i que la tendència sigui que cada vegada s’iniciï a edats més tempranes posa de manifest que ens estem enfrontant amb un greu problema que exigeix una reflexió per part de la societat en general i la necessitat de que es prenguin tot un seguit de mesures en l’àmbit educatiu , implicant en aquesta tasca a les escoles i instituts, a les famílies, als serveis socials i a tots els agents educatius.

Per tant i partint del caràcter social en què es basa la violència de gènere, la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere creu que s’ha de treballar per la seva eliminació des de la base de l’educació i la socialització preventiva, desmitificant l’ideari de l’amor romàntic basat en models amorosos desiguals i d’atractiu que segueixen pautes de masculinitat hegemònica.

Partint d’aquesta situació la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere considera primordial dur a terme una tasca preventiva i de conscienciació a totes les escoles de primària i instituts de secundària de Barcelona fent una crida a totes aquelles entitats: PIADs, Serveis Socials, Centres de Recursos Pedagògics, Consells de Dones i d’altres que es vulguin implicar en aquest treball de sensibilització i prevenció. Amb aquesta finalitat volem contactar amb les escoles de primària i amb els instituts de secundària per tal de pactar amb la comunitat educativa tant la forma de treballar conjuntament la prevenció de la violència en les relacions de parella en l’adolescència i la joventut, com oferir recursos nous per franges d’edats que no estan contemplades dins dels recursos públics doncs considerem que quan més aviat comencem a treballar amb els nens i nenes més fàcil serà que deixin de veure la violència com quelcom natural.
Així mateix, contactarem amb les AMPAS doncs tenim constància de que hi ha pares i mares que volen tenir informació sobre la problemàtica de la violència de gènere per tal d’educar en la prevenció, saber detectar-la i com poder actuar, a més d’estar assabentats dels recursos públics existents.

LA NOSTRA FILOSOFIA DE TREBALLL

Donat que la violència de gènere cada vegada es produeix a edats més baixes considerem que la prevenció i l’educació en valors com ara la igualtat, el respecte, la tolerància, el reconeixement i el diàleg ha de començar ja en les escoles de primària per acabar de consolidar-los en secundària. Tan sols així ens assegurem de que aquests valors estiguin totalment interioritzats pel nostre jovent per tal de poder trencar l’espiral de violència de gènere que no deixa de créixer a la nostra societat.
Aquests valors són més fàcils d’assolir quan el personal docent i les famílies formen part del treball conjunt. És el compromís de tota la comunitat educativa del centre el que fa possible canviar les creences que hi ha darrera de les actituds violentes. La coherència entre el que s’explica a l’alumnat a les classes i els models familiars que veuen a casa seva facilita aquest canvi de mentalitat. En cas contrari, els i les noies viuen aquest procés de conscienciació com a una contradicció i sol prevaler el model de relació que veuen a les seves llars.

OBJECTIUS GENERALS DEL PROJECTE

Volem sensibilitzar a la comunitat educativa (alumnat, professorat i famílies):

§ Desvetllant les creences i els estereotips culturals que sustenten la violència vers les dones i que es continuen transmetent a les noves generacions.
§ Posant de manifest la necessitat d’eines de prevenció educatives i socialitzadores que aturin les violències de gènere.
§ Desenvolupant la cultura de la no violència en les diferents relacions (parella, entre iguals...).
§ Descobrint els lligams existents entre les creences sexistes i la violència de gènere.
§ Comprenent la complexitat de les causes que originen les violències.
§ Qüestionant els estereotips i prejudicis prevalents.
§ Dissenyant conjuntament models de relació igualitaris en base a la deconstrucció de les identitats de gènere extremadament polaritzades.
§ Treballant al voltant de la idea d’amor, diferenciant l’ideari de l’amor romàntic del verdader amor basat en la igualtat, el respecte, l’empatia, el diàleg, l’assertivitat i l’alteritat.
§ Treballant l’educació afectiva-emocional.

Com a Plataforma, som consicents de que és un projecte de gran envargadura i de llarg recorregut doncs les creences que sustenten la violència de gènere i la desigualtat entre dones i homes estan profundament arrelades en tots i totes nosaltres i canviar-les no és una tasca que es pugui fer d’avui per demà. Serà un procés llarg i complex en el que ens hem d’implicar tots i totes i en el que haurem d’arribar a coordinar-nos amb tot el treball de prevenció que ja s’està fent des de l’Aministració doncs no es tracta de solapar-nos, sinó de complementar-nos i de treballar conjuntament. Així mateix, volem conèixer les necessitats i mancances que troba la comunitat educativa i també dialogar amb els pares i mares per veure com es poden implicar amb aquest projecte que té com a finalitat prioritària re-educar al jovent i educar a les noves generacions en la igualtat entre dones i homes i en la tolerànzia zero cap als maltractaments.

Per consultar el contingut del projecte "Trenquem el silenci a les escoles de primària i AMPAS de Barcelona" accediu a través de: http://violenciadegenere.org/ i clickeu a Projecte Trenquem el silenci (format PDF).

PLATAFORMA UNITÀRIA CONTRA LES VIOLÈNCIES DE GÈNERE
prouviolencia@pangea.org

http://www.violenciadegenere.org/

LA FELICITAT ÉS UNA DECISIÓ PERSONAL

2009-03-09T21:18:00.003+01:00

Les persones tenim una tendència natural a perseguir la felicitat i l'harmonia interior, però sovint la família i l'entorn que ens envolta ens pot fer sentir-nos malament i, fins i tot, limitar la nostra pròpia vida, desequilibrant el nostre benestar psicològic.

Sovint les persones es troben com “atrapades per les seves vides” perquè ensopeguen una i altra vegada amb els mateixos problemes, tenen relacions que no els hi són satisfactòries, i se senten incapaces d'assolir els objectius que volen. Això les porta a una gran insatisfacció i estrès emocional doncs senten que la seva vida es repeteix constantment, sense que elles puguin fer res per a canviar-la. Aquestes persones asseguren que no se senten protagonistes de la seva vida, que no tenen el control sobre el que els hi passa, sinó que la sensació és que la vida les porta a elles com si hi hagués alguna “força” per damunt seu que decidís per elles.
Això no és totalment cert. Les persones som lliures per pensar i decidir el que volem i el que no ens satisfà; el que implica decidir com, per a què vivim i amb qui volem compartir la nostra existència. El que passa és que tots i totes estem condicionats pels missatges que hem rebut en la nostra infantesa i que repercuteix en el que nosaltres pensem de nosaltres mateixos (autoestima) i en el que pensem dels altres. Aquest conjunt de missatges, manaments i prohibicions són el que l'Anàlisi Transaccional, una teoria psicològica de caire humanista, anomena creences.
Les creences les rebem des de que naixem dels nostres pares, de l'escola i de les persones per a nosaltres més importants i ens ajuda a formar-nos una opinió de nosaltres mateixos i del món. Així, per exemple, si un nen o una nena ha sentit moltes vegades que és un inútil, que no fa les coses bé i que no arribarà a ser ningú a la vida, creixerà amb una visió molt negativa de si mateix, arribant a convertir-se en una persona adulta amb una autoestima molt baixa. En canvi, si aquest infant sent que és valuós, que els seus pares l'animen a provar coses noves, el feliciten pels seus èxits, no li recorden constantment els seus fracassos o equivocacions i creix en una família on se sent recolzat i estimat, rebent nombroses mostres d'afecte, creixerà amb una imatge positiva de si mateix i serà una persona adulta amb una bona autoestima i amb una predisposició a confiar en els altres. Aquesta seguretat en si mateix i en les seves possibilitats, aquest sentir-se capaç, l'ajudarà a assolir un bon treball, a establir relacions satisfactòries i a sentir-se feliç.
Però, en el primer cas, l'infant que ha interioritzat una imatge negativa de si mateix, serà una persona amb una gran inseguretat i desconfiança cap els altres, que li dificultarà desenvolupar-se tant en el nivell laboral com personal. És a dir, tindrà tot un seguit de creences negatives tant sobre si mateix com sobre l'entorn que l'envolta que l'impedirà assolir la felicitat i l'equilibri interior. És més, moltes vegades aquestes creences i aquesta mateixa convicció de que no té dret a ser feliç pot fer que la pròpia persona s'autosabotegi; és a dir, imaginem que està a punt d'aconseguir una bona feina, però com en el seu interior pensa que no se la mereix o que ho farà malament perquè de petit sempre havia sentit aquests missatges, el dia de l'entrevista, i de manera inconscient, pot “provocar” quelcom que faci que no aconsegueixi el lloc de treball com adormir-se, posar-se nerviós en l'entrevista i no saber que contestar... el que el portarà a confirmar la creença inicial de que no val per res.
De totes maneres, aquestes creences no són deterministes, nosaltres podem fer quelcom per canviar; és a dir, mitjançant un procés de treball personal podem adonar-nos de quines són les creences que ens limiten i d'on provenen per, a partir, de ser-ne conscients, anar revisant-les. Per tant el que hem viscut en la nostra infantesa no ens marca per tota la vida, el nostre futur no està decidit sinó que és decisió nostre enfrentar-nos amb les veus del passat que es repeteixen en el nostre inconscient per tal de comprendre-les, qüestionar-les i anar-les substituint per les nostres pròpies creences. Dit, d'una altra manera, hem d'aprendre a deixar-nos de veure amb els ulls dels nostres pares per veure'ns amb els nostres propis ulls, descobrint totes les nostres qualitats i el nostre potencial.

COM TENIR BON ROTLLO AMB LA PARELLA

2009-02-10T20:47:00.002+01:00

Ayer 9 de febrero realicé una charla titulada COM TENIR BON ROTLLO AMB LA PARELLA en el Centro Cívico Sagrada Familia que tuvo una gran afluencia de público. Durante la primera parte proyecté escenas seleccionadas de la película HISTORIA DE LO NUESTRO y después hicimos un debate en el que analizamos qué factores habían provocado el desencuentro entre la pareja, descubriendo hasta qué punto la educación que habían recibido les había influido en su manera de entender la relación y enfocar la educación de los hijos. Uno de los aspectos que más interés suscitó entre los asistentes fue cómo llegar a conseguir una comunicación y un diálogo constructivo, sin reproches ni culpables, que esté basado en el respeto y la comprensión y en el que el punto de partida sea siempre desde cómo se siente cada uno de los miembros de la pareja ante una determinada situación.