“UNA ALTRA FORMA DE RELACIÓ ENTRE DONES I HOMES ÉS POSSIBLE”
Estem en el III Fòrum contra les violències de gènere, un espai de participació, reflexió i aprenentatge que vol generar una reflexió crítica al voltant de diversos espais socialitzadors o expressions culturals que perpetuen les relacions desiguals i la discriminació vers les dones, i alhora, veure què podem fer i de quins recursos disposem tant les dones com els homes per lluitar contra la violència de gènere. Dit això, vull aclarir que Totes i tots som agents socialitzadors i, per tant, la prevenció de la violència de gènere és responsabilitat de tots nosaltres.
Però per tal de prevenir, hem d’entendre què hi ha darrera d’un maltractament; és a dir, Què porta a l’home que exerceix violència a maltractar? I Què fa que una dona aguanti una mitjana de deu anys una situació d’agressions físiques i/o psicològiques? Aquestes i moltes altres preguntes són les que ens hem de plantejar i a les que hem de donar resposta si volem eradicar aquesta xacra social que, dia rera dia, es cobra tantes víctimes.
Durant els darrers dos anys he dut a terme un estudi d’investigació sobre les múltiples causes que originen la violència de gènere per tal de desenvolupar una teoria de prevenció i intervenció multidisciplinar que s’ha recollit en l’assaig “¿Quién duerme a mi lado? El hombre, ese gran desconocido” que parteix de la següent premisa: la violència de gènere té una base cultural i educacional.
No hi ha dubte de que estem vivint un vertiginós canvi social (incorporació de la dona al món laboral, aparició de nous models familiars...) i que les noves necessitats que s’estan creant han produit una ruptura dels antics rols socials. La dona exigeix quelcom que és just: igualtat, respecte i corresponsabilitat. I l’home viu aquests reclams de la seva parella com una pèrdua dels seus “supusats drets adquirits”, com un qüestionament a la seva autoritat i, reaccionant a vegades d’una manera agressiva, podent arribar inclús a la violència. Ara més que mai és certa la coneguda frase que diu que l’home busca a una dona que ja no existeix i que la dona busca un home que encara no ha arribat. Vist des d’aquesta perspectiva, l’entesa sembla impossible. Què podem fer aleshores? En primer lloc, deixar de veure aquesta situació com una guerra de sexes en la que un guanya i l’altre perd. I, en segon lloc, s’ha de redefinir la figura de l’home, buscant noves formes de masculinitat. Cada vegada són més els grups d’homes que es reuneixen per reflexionar i per qüestionar el model de masculinitat hegemònica i com els ha marcat la cultura patriarcal, tot apostant per una nova forma de ser home, un home que ha de dur a terme tota una revolució interior per tal de poder conèixer-se a si mateixos, per veure’s amb els seus propis ulls i no amb les lents del patriarcat, el que els permet descobrir, posar nom i parlar de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves pors, de les seves necessitats i mancances. Tot aquest procés passa per deixar de banda el rol de fortalesa i de poder que els ha imposat la societat i que els obliga a renunciar a les seves necessitats d’afecte, estimació, tendresa, tot aprenent a donar-se permís per mostrar la seva vulnerabilitat i poder demanar ajut i protecció; és a dir, recuperar tot allò que fa referència a característiques que fins ara han estat considerades exclusivament femenines però que de fet, formen part de tots els éssers humans, independentment de seu sexe.
Per una altra banda, les dones han d’assolir la seva independència emocional i aprendre a no renunciar a les seves pròpies necessitats i desitjos per tal de donar prioritat a les dels altres responent als estereotips de gènere de la societat patriarcal. Així mateix, han de fer tot un procés d’interiorització per tal de no seguir perpetuant-los, de manera inconscient, tant en la seva pròpia vida; és a dir, en la manera que té de posicionar-se davant la seva parella i la societat en general, com en l’educació dels seus fills i filles.
Tant el “Nen no ploris, sigues fort” com “Nena, has de ser bona i complaure als altres” són missatges que la cultura patriarcal ens ha gravat a foc tant a homes com a dones i que segueixen arrelats en el nostre inconscient. Són missatges que hem sentit des del nostre naixement i amb els que hem crescut. És a dir, hem estat socialitzats sota aquestes creences i canviar-les no serà una tasca fàcil que es pugui fer d’avui per demà. El que si hem de tenir clar és que aquest canvi tan sols podrà venir donat des de l’educació doncs si partim de la base de que, darrera de la violència de gènere hi ha una qüestió cultural i educacional, hem de concloure que la millor eina que tenim per eradicar-la és canviant les estructures culturals que encara imperen a la nostra societat i això sols és possible mitjançant l’educació emocional, sobretot, dels homes. Què vull dir amb això? Doncs que als homes se’ls ha de donar permís per ser vulnerables i se’ls ha d’ensenyar a desenvolupar una part de si mateixos que fins ara els ha estat negada. Em refereixo a tot el món de les emocions i dels sentiments, base imprescindible per aprendre a tenir cura tant d’ells mateixos com dels altres.
Per tant, podem afirmar que la societat patriarcal amb els seus estereotips de gènere ha negat la llibertat a les persones, homes i dones, de construir la seva pròpia identitat, de respondre cada un de nosaltres a la pregunta “Qui sóc?” sinó que ens ha creat tot un seguit d’expectatives al voltant del que significa ser home i ser dona, que generen uns “supusats drets i unes supusades obligacions”. El fet de que s’esperi “socialment” coses diferentes pel fet de nèixer home o dona, ha fet que ens distanciem i comenci aquesta guerra de sexes que no és altra cosa que una guerra de poders.
Si un home ha crescut sentint que no pot ser vulnerable, que ha de ser competitiu i que té poder sobre la dona, d’una manera o altra, intentarà complir amb el que la societat espera d’ell i la seva conducta o fins on arribi, dependrà de la seva pròpia psicologia, de la seva història familiar, de les seves vivències... De la mateixa manera,
la dona que ha crescut amb altres tipus de missatges com el de complaure o el de ser depenent, tindrà tendència a complir-los en major o menor mesura.
Per tant, prevenir la violència de gènere, passa per revisar i canviar aquestes expectatives socials, aquests “hauries de” que tenim interiortizats tant els homes com les dones. I en aquesta prevenció, hem d’implicar també a l’home com una oportunitat que té l’home per desenvolupar-se plenament com a persona i perquè la càrrega que suposa intentar assolir aquestes expectatives socials també té conseqüències negatives per a ells doncs l’anul.len la seva part afectiva, el que li provoca insatisfacció i pot generar violència.
Ambdos sexes estem inmersos en una trampa que ens priva de la llibertat de ser com nosaltres decidim ser. I això també és violència. Els estereotips de gènere són manaments superiors que decideixen per nosaltres com som i dirigeixen les nostres vides. El que s’aparta d’ells (tant dones com homes) són considerats diferents. Però hem de tenir present que aquest estereotpis han estat creats per la societat i que, per tant, nosaltres, dones i homes, tenim la llibertat i el poder de canviar-los i pensar en una nova forma de relació entre dones i homes.
Mentre no seiem a reflexionar, dialogar i a revisar aquestes expectatives socials vers el que és ser dona i el que és ser home, seguirem perpetuant la societat patriarcal i, per tant, no avançarem en la l’eradicació de la violència de gènere. Hem d’educar d’una altra manera a les noves generacions i re-educar a les actuals i aquesta educació passa tant pel qüestionament d’aquests rols socials com per l’educació emocional i afectiva i també hem de desenvolupar i posar en pràctica programes de rehabilitació dels homes que han exercit violència perquè si no treballem amb ells, quan surtin de la pressó, tornaran a agredir. El treballar amb aquests homes implica veure’ls com una persona que també pateix i que també és víctima d’aquesta societat patriarcal que li ha negat les seves emocions i la seva afectivitat, anul.lant-li la seva pròpia essència humana.
Kaufman afirma que darrera de la violència de gènere hi ha una educació patriarcal totalment represora i castrant que ha reprimit als homes d’una manera brutal, negant-lis qualsevol emoció. Això els ha portat a conviure amb alts nivells d’autoexigència, frustració, impotència, soletat i estrés que acaba manifestant-se en agressivitat. Per tant, en aquest sentit, és en el que podem afirmar que els homes també són víctimes de la societat patriarcal. Això no implica justificar la violència de gènere. És cert que ells són els que agradeixen i que, per tant, són responsables de les seves accions. Però també és cert que si volem acabar amb aquesta crua realitat, haurem de revisar el nostre model educatiu basat en l’estructura patriarcal i aquesta revisió ha de passar per donar-lis permís als homes per deixar de banda el seu rol de fortalesa que els impedeix mostrar-se vulnerables i demanar ajut i suport emocional quan el necessitin i a renunciar a les seves necessitats d’afecte. És adir, se’ls ha d’ensenyar a experimentar, a sentir, a verbalitzar, a expressar i a compartir tot el ventall d’emocions i sentiments que experimentin, quelcom que fins ara era considerat exclusivament femení, però que, en realitat, forma part de tots els éssers humans. Sols així acabarem amb tota la frustració, dolor, ira i temor envers les dones que senten els homes. Taules com aquesta han de servir perquè dones i homes desmontem l’estructura del patriarcat i les relacions de poder i de privilegis dels homes, buscant una nova forma de relacionar-nos que sigui igualiària i lliure de violència, on els homes aprenguin a expressar les seves emocions i a tenir cura, convertint-se en referents masculins per les generacions futures.
En l’informe presentat el 30 de novembre de 2005 per la Comisión para la Investigación de Malos Tratos a Mujeres, es diu: “En España llevamos trabajando desde hace treinta años para erradicar la violencia que se ejerce contra la mujer por el mero hecho de serlo, y el trabajo que se ha desarrollado a lo largo de estos años, ha sido en el ámbito de la intervención con las mujeres que han sufrido el maltrato de manera directa en dos ámbitos, en las relaciones de pareja y las agresiones sexuales. Sin embargo, no llevamos mucho tiempo trabajando en el cambio del modelo de relaciones entre hombres y mujeres, en la educación en igualdad entre hombres y mujeres, en la educación no sexista, que los informes reconocen como la mejor fórmula para prevenir la violencia contra la mujer. Desde nuestra perspectiva, ésta, la educación no sexista, es una de las asignaturas pendientes para lograr la erradicación de la violencia contra la mujer en nuestra sociedad tanto en la vida pública, como en la privada”.
Com a conclusió dir que darrera de la violència de gènere hi ha un factor clau i que aquest és la perillosa trampa de la construcció cultural que sustenta les diferències entre homes i dones i que s’ha anat transmeten durant segles de generació en generació, formant part del nostre subconscient. Desmuntar aquest ideari col.lectiu passa per ser conscients d’aquesta trampa i qüestionar-nos els estereotips i rols que s’han assignat ambdos sexes, per arribar a la conclusió de que més enllà de ser dona i home, som persones i que, per tant, els anomenats estereotips de gènere són quelcom purament arbitrari.
És en espais com aquests i en taules com en la que ens trobem on hem de qüestionar l’ideari de la societat patriarcal per construir un nou model de relació entre homes i dones que sigui satisfactori i que estigui basat en el diàleg, la igualtat, el respecte i el reconeixement. Hem de ser conscients de que sense aquesta mirada crítica, la realitat en la que vivim seguirà repetint-se perquè el món simbòlic androcèntric que la sustenta permaneix inalterable. Si no introduim una fisura, un petit dubte en aquest ideari col.lectiu, no començarem a canviar la realitat. Però el primer pas per a canviar és ser conscients d’aquest ordre simbòlic i anar introduint petits canvis en la nostra manera de viure, de parlar, de relacionar-nos, d’estimar…
I aquest canvi passa, com ja hem dit, per la implicació de tota la societat, que de fet és l’encarregada de crear espais de reflexió i de diàleg on es dugui a terme una anàlisi crítica de pel.lícules, de cançons i altres manifestacions artístiques creadores d’aquest ideari col.lectiu.
Així mateix, no podem oblidar-nos de l’educació tant en la revisió dels estereotips de gènere com en el desenvolupament de la intel.ligència emocional per tal de que tant dones com homes superin les seves contradiccions i arribin a ser persones complertes.
I també hem d’incidir en la rehabilitació o reeducació de l’home que ha exercit o exergeix violència. Hem de treballar amb ell, implementant programes destinats tant a la revisió de les seves creences com al desenvolupament de la seva part afectiva-emocional per tal de que es puguin reintegrar en la societat i puguin arribar a establir relacions de parella sanes i satisfactòries.
Com ha quedat clar, la violència de gènere té una base cultural i educacional. Sota aquesta premisa, la rehabilitació dels homes que exerceixen violència és possible peruqè es tracta de fer un treball de fer un treball de revisió dels seus esquemes i pautes de comportament, analitzant les seves creences i desenvolupant la seva part afectiva per tal de que desenvolupin noves maneres de relacionar-se basades en la igualtat, el respecte, el diàleg, la tolerància i l’afectivitat.
Tot el que s’ha aprés es pot desaprendre. És més, segons els psicòlegs i els preofessionals que treballen amb homes que exerceixen violència, afirmen que la rehabilitació no sols és possible en molts casos, sinó que que és quelcom imprescindible per tal de poder trencar el cicle de la violència perquè sinó quan surti de la pressó seguirà reproduint relacions de parella violentes.
En l’assaig abans citat he estudiat l’experiència llatinoamericana amb una crua realitat i un tant per cent de violència de gènere altíssim. En aquest països on la llei pràcticament és nul.la ha estat la pròpia societat la que ha encetat programes de prevenció i de reeducació dels homes que exerceixen violènica, duent a terme un qüestionament de la masculinitat i tot un programa destinat a desenvolupar i potenciar les seves habilitats afectivo-emocionals.
El Fòrum contra les violències de gènere és concebut com un espai de participació i reflexió sobre la greu problemàtica de la violència vers les dones per tal de generar un debat crític al voltant dels diversos espais socialitzadors i expressions culturals que perpetuen les relacions desiguals i la discriminació vers les dones.
Enguany se li ha plantejat a aquesta taula el repte de reflexionar sobre si una altra forma de relació entre dones i homes és possible.
Personalment, i gràcies a la meva experiència professional, crec que sí és possible una altra forma de relacionar-nos; però que per aconseguir-ho hem d’implicar a l’home. Què vull dir amb això? Doncs que si bé continua sent necessari que tant les dones com els homes treballem les nostres creences i les nostres contradiccions internes per tal de conèixer-nos millor i saber què necessitem i esperem d’una relació, també és necessari i jo diria que imprescindible que trobem esapis comuns, com aquesta taula rodona, per tal de dialogar, compartir experiències i consensuar un altre tipus de societat perquè no hem d’oblidar que, en primer lloc, la relació de parella és cosa de dos i que, en segon terme, la societat la formem i la creem nosaltres.
Les i els professionals que ens dediquem a la violència de gènere coincidim en que darrera de la violència vers les dones està la cultura patriarcal, un ideari col.lectiu que ha creat els anomenats estereotips de gènere, un conjunt d’expectatives socials entorn del que se suposa que és ser dona i el que implica ser home, assignant-li a cada un dels sexes uns determinats rols, drets i obligacions. I això també és violència. La societat patriarcal exerceix violència tant cap a les dones com sobre els homes des del moment en que no deixa a cada una de les persones, independenment del seu sexe, definir la seva pròpia identitat.
Tant el “Nen no ploris, sigues fort” com “Nena, has de ser bona i complaure als altres” són missatges que la cultura patriarcal ens ha gravat a foc tant a homes com a dones i que segueixen arrelats en el nostre inconscient. Són missatges que hem sentit des del nostre naixement i amb els que hem crescut. És a dir, hem estat socialitzats sota aquestes creences i canviar-les no serà una tasca fàcil que es pugui fer d’avui per demà. El que si hem de tenir clar és que aquest canvi tan sols podrà venir donat des de l’educació doncs si partim de la base de que, darrera de la violència de gènere hi ha una qüestió cultural i educacional, hem de concloure que la millor eina que tenim per eradicar-la és canviant les estructures culturals que encara imperen a la nostra societat i això sols és possible mitjançant l’educació emocional, sobretot, dels homes. Què vull dir amb això? Doncs que als homes se’ls ha de donar permís per ser vulnerables i se’ls ha d’ensenyar a desenvolupar una part de si mateixos que fins ara els ha estat negada. Em refereixo a tot el món de les emocions i dels sentiments, base imprescindible per aprendre a tenir cura tant d’ells mateixos com dels altres.
Per tant, podem afirmar que la societat patriarcal amb els seus estereotips de gènere ha negat la llibertat a les persones, homes i dones, de construir la seva pròpia identitat, de respondre cada un de nosaltres a la pregunta “Qui sóc?” sinó que ens ha creat tot un seguit d’expectatives al voltant del que significa ser home i ser dona, que generen uns “supusats drets i unes supusades obligacions”. El fet de que s’esperi “socialment” coses diferentes pel fet d’haver nascut home o dona, ha fet que ens distanciem i comenci aquesta guerra de sexes que no és altra cosa que una guerra de poders.
Si un home ha crescut sentint que no pot ser vulnerable, que ha de ser competitiu i que té poder sobre la dona, d’una manera o altra, intentarà complir amb el que la societat espera d’ell i la seva conducta o fins on arribi, dependrà de la seva pròpia psicologia, de la seva història familiar, de les seves vivències... De la mateixa manera,
la dona que ha crescut amb altres tipus de missatges com el de complaure o el de ser depenent, tindrà tendència a complir-los en major o menor mesura.
Prevenir la violència de gènere, passa per revisar i canviar aquestes expectatives socials, aquests “hauries de” que tenim interiortizats tant els homes com les dones. I en aquesta prevenció, hem d’implicar també a l’home com una oportunitat que té l’home per desenvolupar-se plenament com a persona i perquè la càrrega que suposa intentar assolir aquestes expectatives socials també té conseqüències negatives per a ells doncs l’anul.len la seva part afectiva, el que li provoca insatisfacció i pot generar violència.
Per tant, podem dir que darrera de la violència de gènere hi ha un factor clau i que aquest és la perillosa trampa de la construcció cultural que sustenta les diferències entre homes i dones i que s’ha anat transmeten durant segles de generació en generació, formant part del nostre subconscient. Desmuntar aquest ideari col.lectiu passa per ser conscients d’aquesta trampa i qüestionar-nos els estereotips i rols que s’han assignat a ambdos sexes, per arribar a la conclusió de que més enllà de ser dona i home, som persones i que, per tant, els anomenats estereotips de gènere són quelcom purament arbitrari.
Tot el que s’ha après es pot des-aprendre. Trobar una nova forma de relació entre dones i homes passa per descontruir la societat patriarcal per tal de construir un altre model social que sigui satisfactori i que estigui basat en el diàleg, la igualtat, el respecte i el reconeixement.
I aquest canvi sols és possible des de l’educació de les generacions futures i la re-educació de totes i tots nosaltres.
En l’informe presentat el 30 de novembre de 2005 per la Comisión para la Investigación de Malos Tratos a Mujeres, es diu: “En España llevamos trabajando desde hace treinta años para erradicar la violencia que se ejerce contra la mujer por el mero hecho de serlo, y el trabajo que se ha desarrollado a lo largo de estos años, ha sido en el ámbito de la intervención con las mujeres que han sufrido el maltrato de manera directa en dos ámbitos, en las relaciones de pareja y las agresiones sexuales. Sin embargo, no llevamos mucho tiempo trabajando en el cambio del modelo de relaciones entre hombres y mujeres, en la educación en igualdad entre hombres y mujeres, en la educación no sexista, que los informes reconocen como la mejor fórmula para prevenir la violencia contra la mujer. Desde nuestra perspectiva, ésta, la educación no sexista, es una de las asignaturas pendientes para lograr la erradicación de la violencia contra la mujer en nuestra sociedad tanto en la vida pública, como en la privada”.
És en espais com aquests i en taules com en la que ens trobem on hem de qüestionar l’ideari de la societat patriarcal per construir un nou model de relació entre homes i dones que sigui satisfactori i que estigui basat en el diàleg, la igualtat, el respecte i el reconeixement. Hem de ser conscients de que sense aquesta mirada crítica, la realitat en la que vivim seguirà repetint-se perquè el món simbòlic androcèntric que la sustenta permaneix inalterable. Si no introduim una fisura, un petit dubte en aquest ideari col.lectiu, no començarem a canviar la realitat. Però el primer pas per a canviar és ser conscients d’aquest ordre simbòlic i anar introduint petits canvis en la nostra manera de viure, de parlar, de relacionar-nos, d’estimar…
I aquest canvi passa, com ja hem dit, per la implicació de tota la societat, que de fet és l’encarregada de crear espais de reflexió i de diàleg on es dugui a terme una anàlisi crítica de pel.lícules, de cançons i altres manifestacions artístiques creadores d’aquest ideari col.lectiu.
Així mateix, no podem oblidar-nos de l’educació tant en la revisió dels estereotips de gènere com en el desenvolupament de la intel.ligència emocional per tal de que tant dones com homes superin les seves contradiccions i arribin a ser persones complertes.
I també hem d’incidir en la rehabilitació o reeducació de l’home que ha exercit o exergeix violència. Hem de treballar amb ell, implementant programes destinats tant a la revisió de les seves creences com al desenvolupament de la seva part afectiva-emocional per tal de que es puguin reintegrar en la societat i puguin arribar a establir relacions de parella sanes i satisfactòries.
En aquest enllaç podeu veure l'entrevista que em van fer amb motiu de la Taula Rodona del III Fòrum.
